Opinió amb independència. Dimecres, 20 de març de 2019 18:14 h
facebook twitter RSS in.directe.cat

Vicenç Plans


Dimecres, 13.3.2019. 10:13 h

La subversió amb la caiguda del sistema elèctric (13/3/2019)

Molt dolent Fluix Interessant Molt bo Excepcional ( 2 vots )
valorar_carregant carregant


Comparteix






La subversió amb la caiguda del sistema elèctric (13/3/2019)
El cas Guaidó a Veneçuela, una persona només amb un càrrec públic però amb prou suport popular i internacional, demostra com l’oposició a un determinat règim no requereix de masses filigranes. No cal guanyar eleccions ni tenir majories parlamentàries ni tenir una llarga trajectòria de resistència política. Simplement, erigir-se amb un mandat general, més o menys validat per medis electoral, i sobretot tenir suports i complicitats de tot tipus.
Els catalans sobre això ja han après algunes lliçons, sobretot després de descobrir quin és el tipus d’activitats que determinats grups espanyols estan disposats fer:  difondre informacions falses (fake news) i establir marcs violents (atacs de falsa bandera, atacs indiscriminats,...).  Pels espanyols, en general, per tant, la realitat democràtica catalana no té cap rellevància. Ni les grans manifestacions de l’ANC ni el nivell de mobilització que pretén Òmnium aporten res per aturar els comportaments descrits.
Les autoritats espanyoles,  en canvi, investiguen minuciosament les activitats dels grups de resistència catalana, i miren de trobar quines són les seves connexions. Miren amb lupa els missatges en forma de tuits per descobrir-hi pistes, tot i que fins ara no s’ha produït sabotatges o aturades amb efectes rellevants sobre la població.
A Veneçuela, hem vist com un opositor prou motivat i amb relatiu suport ha inspirat apagades monumentals del sistema elèctric. La xarxa elèctrica és relativament fàcil de desconnectar i els seus efectes sobre la població immediats i de primer ordre.  Fins i tot remotament, ja que molts dels sistemes de gestió de les subestacions estan monitoritzades telemàticament. Maduro , sense descartar possibles atacs de falsa bandera, atribueix a petits grups contraris aquestes activitats que tenen tanta influència.
Atacar el sistema elèctric permet tot tipus de desordres ja que cauen la majoria de sistemes de seguretat, i s’incita clarament l’activitat delictiva o si més no es donen facilitats pel saqueig i tota mena d’il·lícits contra la propietat. En un escenari de dures restriccions com les que viu Veneçuela, les apagades elèctriques tenen una potència de convulsió social molt profunda. Els que les perpetren ho tenen molt present.
Alguns experts ja parlen obertament d’una modalitat de guerra elèctrica. Les societats d’estil occidental depenen molt del sistema de subministrament elèctric.  El seu mal funcionament té uns efectes devastadors en el transport, les comunicacions, la indústria, la sanitat,.... res queda indemne a una fallada elèctrica.
A Catalunya hom encara recorda com durant les primeres eleccions democràtiques dels anys 80, sota una amenaça permanent de grups d’acció directe, les subestacions elèctriques eren llocs vigilats per l’exèrcit espanyol, amb un desplegament de reclutes que ha quedat fixat en la memòria de molts catalans. Un eventual boicot de les eleccions només era possible per medi de la caiguda general de la xarxa elèctrica, pels seus efectes immediats sobre els locals de votació i els sistemes logístics de suport, sinó també per l’ambient de caos i desordre que pot generar una situació d’aquest tipus, com la que viu ara mateix Veneçuela.
Per tombar un règim, a més de molta gosadia, ja que s’ha de posar en dubte de forma permanent i insistent el sistema establert, el cas de Maduro,  suposa tenir la capacitat de generar una situació prou greu per erigir-se en garant de l’ordre i la seguretat, per medi d’un gabinet de transició, que comandi l’exèrcit en conjunt o una part d’ell, la policia o una part d’ella, i les estructures de govern més estratègiques, per acabar convocant unes noves eleccions, on l’activitat d’aquesta nova força quedi prou considerada com per poder guanyar. Una autèntica proesa teòricament sinó fos perquè els resultats electorals s’acaben manipulant (també per part dels defensors de la llibertat) i per la lògica dels fets consumats, l’autèntica arma a disposició de les elits dirigents.
La vàlvula d’escapament d’un conflicte de legitimitats, per impugnacions rebutjades o per manipulacions manifestes dels processos electorals i dels seus resultats, passa per unes noves eleccions, en un termini raonable. Les eleccions, atès que es canalitzen per la via de les lleis, tenen l’aparença de bondat suficient com per acontentar la població. Així, amb prou seny,  les autoritats amb poder efectiu, entenen el desenvolupament econòmic a la seva satisfacció, i les lluites del poble que ajornades reiteradament.
A Veneçuela, Maduro ha forçat la seva perpetuació en el poder executiu ja que no ha aconseguit fer-se fort dins el teixit del poder efectiu de l’economia o dels podes mediàtics.  En aquest, ja no li caldria guanyar eleccions, ja que igualment tindria accés als millors resultats que podria donar el seu país pels seus seguidors i per a ell mateix. Abans d’això necessita guanyar temps, i esgotar el mandat presidencial que ha conquerit.
L’afer Guaidó és un esperó per a la política catalana. La seva activitat, molt menys justificada i amb menys legitimitat que la catalana, ha suposat obtenir suports internacionals suficients com perquè Maduro no s’atreveixi a fer res contra ell directament. Els seus col·laboradors, periodistes o voluntaris, en canvi reben tota mena de pressions i amenaces, amb un cost molt elevat en inseguretat i preocupació. Alguns fins i tot perden la vida a mans de grups paramilitars o descontrolats, suposadament, i provoquen l’alarma general i les ganes de fugir del país.
És clar que Espanya actuaria amb el mètodes de Maduro però també és cert que dins el sistema europeu de seguretat no es podria excedir, i escenaris d’apagades elèctriques generals no serien admissibles per part de les màximes autoritats de les democràcies liberals europees. El caos i el descontrol són els anatemes que millor persegueixen els poder efectius del vell continent. Res ni ningú pot posar la ma sobre un determinat cercle de coses intocables.
©1 Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, https://vplansperiodista.webnode.cat/
(1)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.

lectures 476 lectures comentaris Cap comentari

publicitat

COMENTARIS fletxa taronja


No hi ha cap comentari


COMENTA fletxa taronja

El comentari s'ha enviat correctament. Pots recarregar l'article o anar a la pàgina principal

publicitat

ELS MÉS fletxa


ARXIU fletxa







logo

v1.00 16 abril 2007
v2.00 16 abril 2008
v3.00 19 febrer 2010

Edita: Catmèdia Global
Desenvolupat per Tirabol

Generalitat de Catalunya

Creative Commons
  • sobre els comentaris
  • Tots els comentaris referents a qualsevol informació apareguda en aquest mitjà digital són únicament i exclusiva responsabilitat de la persona o institució que el realitza, i en cap cas serà responsabilitat del mitjà digital directe!cat.