Opinió amb independència. Dimecres, 19 de setembre de 2018 21:08 h
facebook twitter RSS in.directe.cat

Vicenç Plans


Divendres, 15.6.2018. 10:22 h

Un desgast de 7 mesos sense final feliç (15/6/2018)

Molt dolent Fluix Interessant Molt bo Excepcional ( 3 vots )
valorar_carregant carregant


Comparteix






Un desgast de 7 mesos sense final feliç (15/6/2018)
Els fets, sense entrar en especulacions de cap tipus, no mostren la culminació exitosa de 7 mesos de desgast de les institucions catalanes, els seus empleats i càrrecs polítics intermedis i del mateix parlament català. Així és de trist i de cruel, per tantes persones que han vist com el 155 s’enduia bona part de la seva feina, les seves aspiracions i les seves programacions.
Ara, lleument, algun flaix dialèctic recorda els temps de glòria que ha viscut el poble català. Els crits d’independència, a ple pulmó, són un record ple de nostàlgia, que hom es resisteix a oblidar. En especial, el del expresident de l’AMI, Associació de Municipis per la Independència, Miquel Buch, quan ara com a conseller d’Interior, el seu balcó de la seva conselleria llueix un dissimulat i descolorit domàs d’Òmnium reclamant la llibertat dels presos polítics.
Els gestos de lleialtat a la república catalana, proclamada el passat 27d’octubre de 2017, són merament simbòlics i només com referències atemporals. Un cisma de sentiments s’està produint en la societat catalana, cada vegada més desenganyada de la seva classe política. Potser, pel que es veu, segurament aquesta constatació ni tant sols genera preocupació. El sistema de partits, propaganda mediàtica i gestió ordinària, dona poques oportunitats per revisar i reformar els greus dèficits que la societat catalana té pendents.
Sense reformes estructurals no es podrà garantir l’anhelada igualtat per a totes les persones (accés a l’educació, migrants, confessions religioses,...), millores laborals sense discriminacions (dones en treballs agrícoles i domèstics, manca de relacions salarials, supremacisme de gènere,....) i uns pressupostos públics equilibrats (gestió transparents i exigent de la despesa, coresponsabilitat fiscal, lluita contra l’evasió,...). Només aquestes àmbits ja requereixen una forta capacitat política que sense els instrument mínims d’un estat no es poden resoldre, ni que sigui inicialment o de forma parcial.
Tanmateix, és veritat que sobre aquests tres àmbits poden existir molt punts en comú amb moltes forces polítiques amb representació parlamentària, sigui a Catalunya o sigui a Espanya o a la Unió Europea. I, tot i les contradiccions que això pot provocar, les mesures de xoc social no poden esperar, si hom vol fer front amb garanties a un proper canvi de cicle econòmic (pujada de tipus d’interès, encariment dels carburants, precarietat laboral, pèrdua de competitivitat, barreres comercials, endeutament públic,...) que ja està pràcticament anunciat i assegurat, tot i que hom ho nega cegament.
Un canvi en la visió de l’estat espanyol sobre tots aquests assumptes, per la teòrica factura social que aporten els socialistes espanyols, seria d’esperar. Però ara no hi serà, ni a nivell espanyol ni a nivell català. S’ha imposat l’anar fent i el tapar forats. Els primers miraran d’assegurar el resultat electoral per a d’aquí dos anys, i els segons esperaran, ingènuament, una proposta de silenci o de pacte.
Així, pels espanyoles serà un bon resultat, quedaran bé i poden guanyar les properes eleccions. En canvi pels catalans, s’entén com una amputació democràtica que deixarà una profunda cicatriu en el cor de moltes persones. Per a tots ells, el record de l’1 d’octubre i les aspiracions republicanes són una mateixa conquesta social i nacional, a la que no li calen banderes però si lideratges clars i determinació. I res d’això, per ara està succeint, en el perfil pla i sense ambició que demostra el govern català i la major part dels seus consellers i secretaris.
No és estrany, per tant, que la població cerqui d’altres vies de participació política que la del sistema de partits o entengui que ha de trobar els seus propis mecanismes, al marge de la política institucional.
©1 Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, https://vplansperiodista.webnode.cat/
(1)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.
 

lectures 720 lectures comentaris Cap comentari

publicitat

COMENTARIS fletxa taronja


No hi ha cap comentari


COMENTA fletxa taronja

El comentari s'ha enviat correctament. Pots recarregar l'article o anar a la pàgina principal

publicitat

ELS MÉS fletxa


ARXIU fletxa







logo

v1.00 16 abril 2007
v2.00 16 abril 2008
v3.00 19 febrer 2010

Edita: Catmèdia Global
Desenvolupat per Tirabol

Generalitat de Catalunya

Creative Commons
  • sobre els comentaris
  • Tots els comentaris referents a qualsevol informació apareguda en aquest mitjà digital són únicament i exclusiva responsabilitat de la persona o institució que el realitza, i en cap cas serà responsabilitat del mitjà digital directe!cat.