Opinió amb independència. Diumenge, 23 de setembre de 2018 08:26 h
facebook twitter RSS in.directe.cat

Vicenç Plans


Dijous, 12.4.2018. 08:37 h

Espanya i les seves institucions: una falsa unitat (12/04/2018)

Molt dolent Fluix Interessant Molt bo Excepcional ( 4 vots )
valorar_carregant carregant


Comparteix







Espanya i les seves institucions: una falsa unitat (12/04/2018)
El reconeixement europeu de la democràcia europea cada dia que passa és més feble. Les Nacions Unides ja va criticar, en els seu moment, la corrupció endèmica, la manca de transparència, i les lleis mordasses.
El poder polític espanyol s’expressa de diverses formes i, només en alguns aspectes, s’entén com democràtic, com també passa en el cas català tot i que s’espera que es pugui corregir a fons amb l’adveniment de la república catalana.
El concepte d’autoritat és cada dia més confós, i si la població el que sent és només la pressió dels policies antiavalots i les seves dures càrregues, vol dir que alguna cosa greu està passant. Si el medi pel qual els polítics actuen és escudant-se en les resolucions judicials inserit en un teixit indestriable de sistemes processals també vol dir que aquesta classe política no té prou nivell.
De tot plegat, al final, només es dedueix que la baralla és entre persones que ho tenen tot en comú: depenen d’un sou, són subalterns de tot i només aspirant a passar el dia a dia de la millor manera possible, amb un limitat horitzó de futur.
En canvi, els que no resolen el problema, polítics d’alt nivell, funcionaris destacats o jutges estrella, es freguen les mans, tot confabulant postures que provocaran respostes populistes i sense sentit.
És per això que la presa de consciència col·lectiva sobre els afers públics és determinant, per aturar una dinàmica de representació política, o democràtica, que de forma progressiva es va deteriorant de forma profunda i persistent.
L’objecció natural a viure sense problemes i fer cada un la seva xoca amb la necessitat d’abordar problemes socials greus, sobre els quals les aristocràcies dirigents que a Espanya ara és una determinada casta del nacionalisme monàrquic de base comuna entre el PP i el PSOE.
Entre els més problemes socials més greus hi ha les vulneracions de drets fonamentals i llibertats públiques per desencoratjar i perseguir els ciutadans dissidents o els que s’exclamen per permetre un progrés territorial i ambiental més eficient.
El poder de les institucions administratives espanyoles (entre les quals hi ha les catalanes, llevat del govern català a l’exili) prové d’una paràlisis cerebral que és molt difícil d’entendre sense tenir en compte la manca d’esperit crític i la pèrdua d’arrelament democràtic que s’hi prodiga.
Hom atén, de forma diligent i  per defecte els grans poders econòmics, els comentaris dels alts funcionaris o les interpretacions de determinats editorials per damunt del que expressen i demanen les poblacions afectades per una concreta problemàtica.
El cas de la nació catalana és el màxim exponent d’aquesta situació, i les demandes socials, ara en forma de resistència no violenta, fins i tot, ja no sols són rebutjables sinó que són ultratjades i menyspreades, i també perseguides i reprimides brutalment (persecució judicial, detencions intrusives, empresonaments preventius, sancions altíssimes,...).
En aquest context, com es pot esperar obediència i cooperació de la població? Certament que la normalitat ciutadana s’adapta a tot o a quasi tot, i per confirmar-ho només cal revisar la història on hi ha milers d’exemples de sotmetiment voluntari o d’autoliquidació per manca de reacció resistent o de mecanismes de resistència, si més no, pacífics o no violents.
Però hi ha el seny, el sentit comú, i el sa judici, com principal esperança, per sobre de la complaença personal i familiar, de l’acusació demagògica i autoritària o de l’aïllament i desconnexió amb l’entorn.
L’autoritat és un exercici de servei que si es converteix en una imposició arbitrària o contrària a la voluntat popular, expressada o no en unes eleccions (la dinàmica electoral sempre és sectorial i no resol tots els supòsits de representació ciutadana), vol dir, indefectiblement, que no és prou vàlida ni pot generar solucions extremes, com la repressió o l’empresonament.
Vist així, és fàcil arribar a dues conclusions: el poder dels governants segurament s’exerceix per gent que segurament no creu ni comparteix els resultats finals i no obstant això les executa ja que són parts compartimentades d’una cadena estudiada per perpetuar el poder, d’una banda, i de l’altra, que si les autoritats tenen més dispositius de força aquests acaben retroalimentant noves forces al seu servei tot generant un possible col·lapse dels sistema de llibertats i de drets fonamentals.
Aquesta doble conclusió és la preocupació que ja s’ha començat a escampar lògicament, també, dins de les institucions de l’estat espanyol, i en especial, en els seus diferents cossos executius. Un fet que anticipadament i de forma tímida ja existeix en els equivalents catalans, d’acord amb el que s’espera d’aquestes com a servidores dels ideals republicans, abans de res,  i dels mandats del govern a l’exili o del seus consellers empresonats, també.
©1 Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, https://vplansperiodista.webnode.cat/
(1)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.
 

lectures 786 lectures comentaris Cap comentari

publicitat

COMENTARIS fletxa taronja


No hi ha cap comentari


COMENTA fletxa taronja

El comentari s'ha enviat correctament. Pots recarregar l'article o anar a la pàgina principal

publicitat

ELS MÉS fletxa


ARXIU fletxa







logo

v1.00 16 abril 2007
v2.00 16 abril 2008
v3.00 19 febrer 2010

Edita: Catmèdia Global
Desenvolupat per Tirabol

Generalitat de Catalunya

Creative Commons
  • sobre els comentaris
  • Tots els comentaris referents a qualsevol informació apareguda en aquest mitjà digital són únicament i exclusiva responsabilitat de la persona o institució que el realitza, i en cap cas serà responsabilitat del mitjà digital directe!cat.