Opinió amb independència. Diumenge, 23 de setembre de 2018 04:24 h
facebook twitter RSS in.directe.cat

Vicenç Plans


Dimarts, 9.1.2018. 08:16 h

Tradició i memòria, la història que es repeteix. (9/1/2018)

Molt dolent Fluix Interessant Molt bo Excepcional ( 1 vot )
valorar_carregant carregant


Comparteix






Tradició i memòria, la història que es repeteix. (9/1/2018)

El xoc de mentalitats, tot sovint, suposa partir de prejudicis o d’assimilacions prèvies. L’esforç de pensar hauria de consistir en superar aquesta forma d’aproximar-se als problemes. Per exemple, i com a rerefons de la més rabiosa actualitat, hi ha el drama de la persecució religiosa fruit del cop d'estat espanyol del 1936.

A partir d’aleshores, les identificacions conservadores i les progressistes han caminat per separat, en base, principalment, a l’acceptació o no de la influència de l’església catòlica (fins i tot, ara, en que l’emergència de Ciutadans es considera per part del Partit Popular com una amenaça per aquest motiu, ja que els primers com a liberals acèrrims, quasi maçònics, no poden confluir en res amb els postulats cristians).

És així que el mite d’una persecució religiosa per raons del republicanisme s’ha mantingut, en la mateixa lògica (i cal retrocedir força) de l’antic règim quan s’enfrontava als liberals i el que van suposar ja en aquella època el sotmetiment de Ferran VII a les potències estrangeres a fi de poder mantenir el seu absolutisme (reomplert de dogmes i de tot tipus de gràcies). És dir, que no és clar que les causes de la persecució religiosa, tan eficaç per partida doble entre el clero i els seglars, només fos una qüestió de creences religioses.

Efectivament, la posició dels “nacionals” (els salvadors de la unitat d’Espanya) com a garants de la llei i l’ordre és una construcció propagandística posterior del “caudillo por la gracia de dios”, i que en cap moment reflecteix l’origen d’aquesta suposada divisió social arreu d’Espanya, i també de Catalunya, amb algunes importants diferències. Les persecucions, de tot tipus, provenen, sense cap mena de dubte, de les energies militaristes d’unes elits de comandament disposades a qualsevol cosa per viure de l’exercici del poder, com a darrer fi. En aquest joc, les patronals de propietaris s’hi van acomodar, i de retruc determinats sectors de l’església catòlica, sobretot dels seus episcopats.

La vida de sacrifici ho és més si forma part d’una posició resignada. Com la del bon devot que sap bé la seva dissort finita però com a ésser de fe és cridat a l’eternitat. Un creença religiosa que va fer de l’autoritarisme un raonament que malgrat tot tenia també algunes dosis d’humanitat i que van fer de la dinàmica totalitarista, de tipus feixista i nazi, una confusió de la qual encara s’arrosseguen fotos fixes o pel·lícules mentals, tot i viure en ple segle XXI.

La mítica obrera, d’arrel republicana (més o menys progressista), durant molts anys no ha tingut aquesta propaganda de suport, i l’imaginari d’exemplaritat col·lectiva i de lliurament generós que impulsa als ciutadans a treballar per les causes de l’alliberament només s’ha destapat tímidament a resultes de l’1 d’octubre de 2017, quan una organització popular ha defensat el que li pertany, tal com sempre havia fet (com la vaga de la canadenca, per exemple, per unes millors condicions laborals).

Són aquest models d’organització, ara per ara sempre avortats, els que no han tingut l’ocasió d’expressar-se amb prou solidesa, però que romanen vius en la memòria i la tradició de la població catalana, i també en part de l’espanyola.

Al final, cada persona ha de respondre a les seves pròpies preguntes, ja que cal que siguin fetes. I això permet prendre opcions responsables, de compromís i dedicació. En aquestes respostes, no és estrany que un denominador comú sigui precisament el de la vida dedicada a ajudar gent més desvalguda o a d’altres persones amb problemes, ja que en aquesta opció hom no sols es descobreix més a si mateix sinó que troba el nexe de tradició i grandesa amb moltes altres persones que han respòs de la mateixa manera en el passat, i així se sent feliç. Què més pot voler llavors?

 
 ©1 Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, http://vplansperiodista.webnode.cat/
(1)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.
 

lectures 680 lectures comentaris Cap comentari

publicitat

COMENTARIS fletxa taronja


No hi ha cap comentari


COMENTA fletxa taronja

El comentari s'ha enviat correctament. Pots recarregar l'article o anar a la pàgina principal

publicitat

ELS MÉS fletxa


ARXIU fletxa







logo

v1.00 16 abril 2007
v2.00 16 abril 2008
v3.00 19 febrer 2010

Edita: Catmèdia Global
Desenvolupat per Tirabol

Generalitat de Catalunya

Creative Commons
  • sobre els comentaris
  • Tots els comentaris referents a qualsevol informació apareguda en aquest mitjà digital són únicament i exclusiva responsabilitat de la persona o institució que el realitza, i en cap cas serà responsabilitat del mitjà digital directe!cat.