Rival Petit


Champions 07-08 doble fletxa Dijous, 22.5.2008. 21:48 h

Com veure plorar el teu pare

Molt dolent Fluix Interessant Molt bo Excepcional No hi ha cap vot
valorar_carregant carregant


Comparteix






La final de la Champions és un moment històric i els organitzadors, per sort, ho tenien clar. Per això, abans del partit van tenir a bé d’obsequiar a espectadors i telespectadors amb un cerimònia molt en sintonia amb l’escenari moscovita. Una síntesi estètica de la vella i la nova Rússia, passat i present unint-se en fraternal abraçada a través d’una coreografia que semblava una revisió en clau “Mama Chicho” de les sempre lluïdes cerimònies soviètiques. Consistia en alguns centenars de voluptuoses eslaves que, lluint un vistós barret en forma d’estrella roja i embotides en uns trajos que de tan arrapats semblaven tatuatges de cos sencer, saltironejaven amunt i avall pel camp de forma més o menys ordenada. Ja força mamat a aquella hora, vaig seguir la cerimònia amb entusiasme, picant de mans i fent petits saltets sobre el tamboret del bar. Si els comunistes haguessin tingut un gust comparable per a les coreografies públiques, vaig pensar, un altre gall hauria cantat a la guerra freda. I cobant aquest pensament, el començament del partit em va sorprendre sense haver decidit encara a quin equip concediria l’honor de comptar amb el meu suport.

El Manchester va sortir fort, Cristiano Ronaldo (que per cert, deu el seu nom a la gran admiració que el seu suposat pare sentia per Ronald Reagan) feia el que sol fer entre gol i gol, l’imbècil, i, dins el cap enterbolit per l’alcohol, jo sentia cada cop més forta la consciència que el portuguès i el seu pentinat formen un eix del mal que cal destruir pel bé dels nostres fills. Però el que em va convèncer definitivament de tifar Chelsea va ser una meravellosa demostració de Makelele al minut vint i pocs del primer temps que em va fer aixecar de la cadira proferint bravos i sacsejant el cap en senyal d’aprovació. En una pilota dividida Makelele i Scholes salten junts. Scholes aprofita l’avinentesa per intentar clavar el colze a la nuca del moreno però acaba amb la cara entre les mans, sagnant generosament pel nas. Deu haver estat el karma, vaig pensar, però no, havia estat Makelele, que a la segona part va repetir l’acció. Aquest cop qui en va pagar les conseqüències va ser el nas de Brown, aquell defensa negre/albí del ManU. Una delícia per tots els amants del futbol d’abans, reminiscències de quan aquest esport era cosa d’homes amb bigoti que desconeixien el significat de la locució “depilació làser”.

En tot cas l’equip que es va avançar va ser el Manchester, gràcies al estretíssim marcatge psicològic d’Essien sobre Cristiano Ronaldo, que mentre aquest últim saltava per rematar un centre de trenta metres, va tancar els ulls molt fort molt fort i va desitjar, va desitjar amb totes les seves forces, que no, que el portugués cripto-homosexual no marqués. No va funcionar, es clar. A partir d’aquell moment el partit es va tornar una cosa bastant bonica de veure. Narcotitzat per les cerveses ingerides i pels 2 anys d’handbol sobre gespa que ha jugat el Barça, no aconseguia interpretar el que estava passant al camp. A vegades, un dels dos equips perdia la pilota en fase d’atac i llavors passava quelcom difícil d’entendre. A veure si aconsegueixo explicar-ho. L’equip que recuperava la pilota, en lloc de donar la pilota al mig centre de l’equip, que la trepitja, la remena, se’n va de dos i aixeca el cap per comprovar que té onze jugadors contraris davant i iniciar llavors una llarga sèrie de passes horitzontals, adoptava una altra estratègia. Quan recuperaven la pilota corrien cap amunt... en vertical! I intentaven culminar la jugada abans que el rival es posicionés! Aberrant. Vaig preguntar pel bar i un home amb barba blanca que seia sol en un racó em va dir, sense apartar la mirada d’un punt indefinit més enllà de la lleixa dels licors, que d’allò en deien contraatac. En un d’aquests “contraatacs” va arribar el gol de l’empat, prèvia relliscada de Van der Sar, finalment declarat millor jugador del partit per haver parat un penal a un francès abúlic.

A mesura que el partit guanyava en virilitat Ronaldo s’anava diluint fins a gairebé desaparèixer. Serà una bona noticia si al final el Madrid es deixa una morterada per fitxar-lo. S’afartarà de fer bicicletes contra el Rácing. Contra l’Osasuna ja no ho crec, sinó li pronostico una fractura de tíbia i peroné que no se la salta un membre de la comunitat calé. Al final molta èpica, molta emoció. O així m’ho va semblar perquè al final dels 90 minuts reglamentaris prou feines tenia per conservar la verticalitat. Portava un pedal considerable, vaja. Recordo haver pensat que les finals de Champions haurien de durar sempre 120 minuts i acabar decidint-se als penals. Per llei. De la prorroga només recordo la innatural torsió del coll de Terry per evitar el gol de Giggs. Crec que si hagués estat un defensa del Barça i en joc hi hagués hagut la tercera copuropa jo no hauria emès un crit més gutural. També recordo una tangana organitzada per Tévez que va acabar amb l’expulsió de Drogba després de donar una bufetada a Vidic. Aquest any, en un partit a Stamford Bridge, Drogba gairebé deixa sec al defensa del Manchester d’un cop de genoll al cap. Al final el serbi només hi va deixar una dent i un traumatisme cranioencefàlic. No hi havia bon ambient , vaja. El cas és que l’expulsió em va inflamar. Sentia la causa blue com a pròpia. I llavors l’apoteosi, la tanda de penals. Qui diu que les finals que s’acaben així estan devaluades no té sang a les venes, mereix passar-se la resta dels seus dies llegint les horribles columnes de Francesc-Marc Alvaro.

La tanda de penals gairebé m’hauria compensat pels patiments del meu Barça si s’hagués acabat amb el lamentable xut de Ronaldo. L’encarnació del mal futbolístic havia fallat el penal. Semblava un conte amb moral, un autèntic final feliç, perquè el penal decisiu l’havia de tirar Terry. Un futbolista antipàtic i viril, amb una imatge poc vendible als mercats asiàtics, un tipus que s’afaita amb les ungles, en definitiva, un dels pocs futbolistes que mereixen el nostre respecte. Però al final sabem com va anar la cosa. Terry va relliscar i va enviar la pilota al pal. Va plorar. Jo em vaig sentir com si veiés plorar el meu pare. La cosa se n’havia anat pel pedregar i el següent pla ens ho va confirmar. Vam veure com una figura vestida de blau deixava el grup i es dirigia amb pas desgarbat cap al punt de penal. Ens vam portar les mans al cap. Era Anelka, però semblava un corb. Un ocell de mal averany.


lectures 3680 lectures comentaris Un comentari

publicitat

COMENTARIS fletxa taronja

item
#1
Guillem fletxa La Pobla de Mafumet
23 de maig de 2008, 02.00 h

Una crònica absolutament BRUTAL i magnífica! Jo vaig sentir exactament el mateix a cada instant... O sigui que eren això les "contres"? OMG! I quan vaig veure Anelka... vaig bufar com ho va fer Djukic quan es dirigia a fallar el seu penal contra el València ara fa una quinzena d'anys. Bufff... Anelka. I sí, Anelka.


Valora aquest comentari:   votar positiu 0   votar negatiu 0

5 !10 !20 !tots
1


COMENTA fletxa taronja

El comentari s'ha enviat correctament. Pots recarregar l'article o anar a la pàgina principal

publicitat

Rival Petit logo rss

25 anys més parlant de futbol

més informació

correu Contactar amb l'autor
BannerSandrusku
FEEDS.FEEDBURNER

ARXIU fletxa






ELS MÉS fletxa



logo

v1.00 16 abril 2007
v2.00 16 abril 2008
v3.00 19 febrer 2010

Edita: Catmèdia Global
Desenvolupat per Tirabol

Generalitat de Catalunya

Creative Commons
  • sobre els comentaris
  • Tots els comentaris referents a qualsevol informació apareguda en aquest mitjà digital són únicament i exclusiva responsabilitat de la persona o institució que el realitza, i en cap cas serà responsabilitat del mitjà digital directe!cat.