Rival Petit


Champions 10-11 doble fletxa Diumenge, 5.6.2011. 23:30 h

Final Champions: ПОБЕДА !

Molt dolent Fluix Interessant Molt bo Excepcional ( 4 vots )
valorar_carregant carregant


Comparteix






BARÇA - MANCHESTER UNITED 3-1

Com a enviat especial de RP a Londres, us lliuro, amables lectors, la narració del triomf immortal del Cruyffisme-leninisme, després de quatre dies de viatge de tornada que inclouen desplaçament en trainera Portsmouth-Hondarribia amb la Penya Barcelonista d’Irun, moto fins a València i llaüt a vela fins a Formentera, seguits de dos dies de convalescència a causa de les dietes diàries de 10£ que donaven per a infectes fish&chips, cervesa calenta i prou, en la línia d’ajust pressupostari en la més pura línia zapatista de ZP que amb mà de ferro imposa l’impostor traïdor Popota a la nostra soferta plantilla en complicitat amb els seus correligionaris de CCOO i UGT.
 
La maregassa blaugrana va començar a envair Londres dijous i divendres, arribant al clímax dissabte al migdia, en què, si no hagués sigut pel molt que se sentia a parlar català, ben bé hauríem pogut dir que érem a Barcelona en dia de partit, amb una variant que cal agrair en aquestes finals, com és la disminució tendent a 0 de la infausta figura del tribunero, si bé suplida pels milers de “compromisos” del càrtel, volem dir la UEFA, que ens va omplir Wembley de paràsits i figurants immòbils, mentre milers de culers sense entrada s’ho miraven des de casa. Culers patriotes que es van quedar als Països Catalans mentre el nou Menys Que Un Club de Sandro anava prenent en forma als carrers de Londres en forma de comptats subjectes amb samarretes de la Coja i banderes constitucionals, convenientment saludats per la resta de la culerada.
 
I per fi, de bell nou, Wembley, per tancar la Llarga Marxa de 19 anys iniciada allí mateix pel tovàritx Johan i conclosa amb èxit contra els enemics exteriors i sobretot els interiors.
 
A l’estadi de Wembley, Londres, contra el campió de la Premier i segon millor equip del món, Més Que Un Club va segellar l’actuació més gloriosa de la seva història i una de les pàgines més brillants de la història de la Copa d’Europa, passant literalment per damunt el gran Manchester United de Sir Alex Ferguson, que al seu torn va donar una lliçó d’integritat i esportivitat que no fa més que augmentar la seva grandesa i alhora fer-nos formular una altra vegada la vella pregunta: “si Catalunya fos independent, quina lliga jugaria el Barça?”. La resposta és: la Premier.
 
Guió del partit gairebé calcat al de Roma, amb el Manchester mossegant a davant per robar ràpid la pilota, amb Busisolutions encara pendent del xiulet inicial, amb les indelicadeses habituals de Dani Alves, amb Messi assejat, amb Safi i Iniesta desapareguts i els de davant aïllats, mentre Piqué, Mascherano i Abidal anaven traient aigua i Valdés providencial fent un muts i a la gàbia als seus infatigables detractors i ximplets admiradors del porter del Madrit. Deu minuts va durar la broma, el que va trigar el mig camp blaugrana a agafar la pilota i aplicar els ensenyaments de Johan Cruyff transmesos diligentement pel que pixa colònia: “Si tú tienes la pelota el contrario no la tiene”, “mis delanteros sólo tienen que correr 10 o 15 metros, a no ser que estén durmiendo o sean estúpidos”, o com fa 19 anys i al mateix lloc: “salid y disfrutad”, com es va sentir dir Pep Guardiola al mateix lloc fa 19 anys.
 
Els blaugrana varen trenar tres jugades gairebé calcades, amb passada final de Safi a l’espai que a la seva dreta deixava el lateral esquerre Evra, el mateix que amb la seva arrogància gavatxa havia desqualificat l’Arsenal com a “centre d’entrenament”, i que a Wembley va descobrir els beneficis de la discreció i la prudència. La tercera jugada va acabar amb gol de Pedro Rodríguez, que fa tres anys en aquestes dates jugava, igual que Busquets, la promoció d’ascens a 2ªB amb el Barça B de Pep Guardiola, aquell entrenador de Tercera desacreditat com a tal per Enric Bañeres i altres brillants plomes de la “intel·lectualitat” futbolera nostrada.
 
Enmig d’un rondo culer que no acabava, els red devils varen aprofitar una badada en un servei de banda per empatar amb gol de Rooney precedit de fora de joc de Giggs, amb una nova exhibició del Platinato, que s’havia mostrat ja abans en el seu esplendor en no pitar unes mans d’Evra dins l’àrea. Despresos del llast de l’escòria tribunera, els 25.000 culers presents en compte de caure en la depressió col·lectiva del “ja hi som”, cosubstancial als vicis d’animal domèstic del sossi, es varen disposar a animar amb més força que al començament per mantenir la moral de l’equip i el seu instint assassí fora de tot dubte, amb empat, per sota en el marcador o en les circumstàncies que sigui, ja que amb els nostres vestits per a la guerra, no existeix escenari propici per a l’adversari, ni que sigui un Manchester que ens acaba d’empatar dins un Wembley curull dels seus seguidors.
 
I com si res no hagués passat, varen continuar repetint-se les parets al mig camp i la percusió repetida sobre el marc de Van der Sar fins que va ser perforat pel millor jugador del Món, el millor de la Història amb permís del gran Johan i que tot i ser argentí, no qualificarem de Di Stefano del segle XXI per dues raons fonamentals: és fet a casa i no robat a ningú, i no vesteix una samarreta abanderada (anti)esportiva del feixisme.
 
El Manchester va continuar amb el seu partit particular, bàsicament consistent a entomar el que li venia amb estoicisme i dignitat, la dignitat de no acul·lar-se darrera i intentar jugar a l’atac, ungit de la integritat i l’orgull que manquen als nostres enemics del centre de l’altiplà ibèric.
 
Van der Sar s’acomiadava a la finalíssima de Wembley d’una carrera brillant com a millor porter d’Europa dels darrers 15 anys, i ho feia amb bones intervencions evitant la golejada blaugrana.
 
Finalment però una nova jugada genial de Messi aquest cop per la dreta va acabar als peus de Villa, el “paquet” blasmat per la melé de cretins que varen haver-lo de veure clavant el 3-1 per tot l’escaire com només el millor davanter centre del món prodria fer-ho en una final de Champions al mig cercle de l’àrea i amb Rio Ferdinand al davant.
 
La part final del partit va transcórrer sota el control del Barça davant les jugades d’atac d’un adversari que no es va rendir fins al xiulet final i que va jugar net i amb esportivitat, més enllà d’una anada d’olla de Carrick i d’un Valencia que en una nova demostració de Platinato va cosir a faltes tot l’equip culer sense veure tarjeta fins als minuts finals.
 
Quarta Copa d’Europa, en què que Puyol entrant als minuts finals evocant Alexanko al 92, va deixar recollir a Abidal, renunciant a ser el segon capità després de Beckenbauer que en recollia tres, en el més pur estil altruista CR7.
 
Quarta Copa d’Europa per al Barça de Cruyff, Guardiola, Laporta, Txiki i Rijkaard. Quarta Copa d’Europa en 20 anys. Els que han passat des d’aquella derrota contra el Manchester United de Ferguson el 15 de maig de 1991 a Rotterdam, en la final de la Recopa, i que ja tants retrets va valdre al gran Johan, just un any abans de guanyar la primera a Wembley, guanyada un mes i mig després d’una derrota a Praga en què hi va haver qui va reivindicar Venables i el futbol de força i entrega dels Clos i companyia.
 
Atents al rebuig, els sicaris del revisionisme godòtic reclamen que tot això va començar fa 31 anys, quan el Pacident va fer la Masia. Els gloriosos temps en què el Barça guanyava copes i recopes amb Schuster i Maradona acompanyats d’estebans, gerardos, morans, estellas i víctors, mentre Rojo, un dels millors davanters que mai hagin sortit del planter,  nomenat millor jugador del mundial juvenil de Japó del 1979 per davant de Maradona no va debutar fins al 1983, mentre Calderé no va debutar fins als 25 anys, mentre el central Salva va jugar la final de l’Eurocopa 84 com a jugador del Saragossa, i així molts altres. Decapitat Cruyff el 1996, la Lleva de Lo Pelat va agafar el camí de l’exili.
 
Ara, vuit anys després del retorn al recte camí, ja no guanyem copes i recopes com un Pateti de Madrid de la vida, amb jugadors de força, lluita i violència arribats de qualsevol banda; ara guanyem lligues i champions amb safis, iniestes, pedritos i messis, i hem empatat el Bayern i l'Ajax.  El tomb civiltzatori ha estat tan brutal, la derrota del vell ordre és tan absoluta, que no descartem que amb els pròxims abonaments s’hi incloguin 60 dosis anuals d’acids perquè el desconcertat sossi es convenci que aquells que la toquen i la toquen davant les seves dil·latades pupil·les són en realitat Migueli, Víctor Muñoz, i Esteban, i els qui rematen són Clos i Marcos, tot plegat amenitzat per dj’s de Castelldefels amics de Deco i Ronaldinho.
 
El món contempla els nostres nois amb admiració, començant pels nostres adversaris de Wembley, als quals el Barça ha impedit que amb dues Champions més agafin al palmarès el seu odiat Liverpool, però ni dues derrotes en dos anys que han convertit el FCB en la seva Jugoplastika particular, han provocat ni un bri de l’odi i la ràbia que ens professen els nostres enemicis del centre mesetari després de cada humiliació i que ara per veure’ns han d’alçar la mirada mentre reben a la seva boca les nostres generoses miccions.
 
La paraula és la mateixa que varen pronunciar els soldats de l’Exèrcit Roig a Berlín: победа, “victòria”. Hem assolit l’espai com Iuri Gagarin i igual que ell hem vist que aquí no hi ha cap Déu.
 
Derrotats els enemics i adversaris exteriors, ens queden els pitjors, els interiors, que amb la mateixa fal·lera i afany competitiu amb què els jugadors i cos tècnic del primer equip i diferents seccions eleven fins a l’infinit el prestigi internacional dels colors blaugrana, la Senyera i els noms del FC Barcelona i Catalunya, ells s’entesten a demolir-lo, aconseguint que quan el nostre equip ocupa per mèrits propis el cim del futbol mundial, el Club es vegi esquitxat per la compra de vots a la FIFA amb petrodòlars qatarís sense que hi sigui aliè el patrocinador amb que els genis Faus i Sandrusku ens han emmerdat la samarreta fotent UNICEF al cul. I mentre Laporta i la seva junta varen ser crucifixats per un suposat i fals menysteniment de les seccions, l’actual junta de la Gent Normal executa escandaloses retallades a les seccions no professionals i qui sap si tornarem als Glory Days del nunyisme en què els jugadors de la secció de rugbi s’havien de pagar les seves equipacions.
 
Paral·lament, i sense haver esperat ni una setmana de la conquesta de la Champions, els gàngsters que es dediquen a escampar merda sobre entrenador i jugadors que ens han fet campions, continuen exercint de clavaguera mediàtica de la directiva per pressionar Guardiola perquè aprovi l’enginyós fitxatge d’un jugador de 19 anys per 35 milions. Brasiler, per si calia dir-ho.
 
A Wembley hi hem construït la nostra fortalesa, que és una idea en forma de joc i d’equip. Ak-47 i Katiushkas contra els qui la vulguin assaltar.
 
Signat: Ròdia
 

 
 
 
 
 
 
 
 
 

lectures 4952 lectures comentaris 2 comentaris

publicitat

COMENTARIS fletxa taronja

item
#2
Eduard fletxa Palma de Mallorca (ppcc)
9 de juny de 2011, 19.13 h

Llarga vida al cruijffisme-lenninisme!! Sous uns genis malparits!!


Valora aquest comentari:   votar positiu 0   votar negatiu 0

item
#1
jordi fletxa terrassa
6 de juny de 2011, 09.06 h

Rival Petit, you 'll never walk alone......


Valora aquest comentari:   votar positiu 4   votar negatiu 0

5 !10 !20 !tots
1


COMENTA fletxa taronja

El comentari s'ha enviat correctament. Pots recarregar l'article o anar a la pàgina principal

publicitat

Rival Petit logo rss

25 anys més parlant de futbol

més informació

correu Contactar amb l'autor
BannerSandrusku
FEEDS.FEEDBURNER

ARXIU fletxa






ELS MÉS fletxa



logo

v1.00 16 abril 2007
v2.00 16 abril 2008
v3.00 19 febrer 2010

Edita: Catmèdia Global
Desenvolupat per Tirabol

Generalitat de Catalunya

Creative Commons
  • sobre els comentaris
  • Tots els comentaris referents a qualsevol informació apareguda en aquest mitjà digital són únicament i exclusiva responsabilitat de la persona o institució que el realitza, i en cap cas serà responsabilitat del mitjà digital directe!cat.