Rival Petit


Champions 12-13 doble fletxa Divendres, 26.4.2013. 18:47 h

Champions, semifinals anada: la purificació pel foc.

Molt dolent Fluix Interessant Molt bo Excepcional ( 4 vots )
valorar_carregant carregant


Comparteix






BAYERN – BARÇA 4-0
 

El Barça va anar a l’Allianz Arena a aconseguir un resultat que li donés tranquil·litat per al partit de tornada i a fe que ho va aconseguir. Un 3-0 ens hauria encomanat a l’Esperit de Pichi, però per sort va arribar Müller per fer el quart i estalviar-nos una altra setmana d’èpica, vídeos, remuntades, etc. Fora. Si a 1/8 els blaugrana van passar comptes al Milan per Atenes, dimarts van ser els bavaresos qui van tornar el 4-0 del 2009 i van liquidar l’enèssim pla quinquenal victoriós del cruyffisme-leninisme afusellant un equip que va ser fidel al seu ADN cruyffista fins al final, emul·lant, potser en sentit homenatge, aquell poètic final de 1994, caient també amb un estrèpit a l’alçada de la seva grandesa. Els culers van caminar cap a l’escorxador amb la mateixa decissió que la cavalleria britànica a Balaklava i van ser exterminats, no direm que sense pietat, perquè els alemanys encara van tenir la misericòrdia en el minut 93 de treure en curt el darrer còrner, en compte de delectar el seu públic amb l’últim tiki-taka de cops de cap dins l’àrea culer i reblar-ho amb una maneta que sens dubte hauria fet justícia al que es va veure al terreny de joc. Els qui encara tenim fresc el record de Kaiserlautern 91, ens vam veure teletransportats de bell nou al turó de Betzenberg, tot esperant endebades que Bakero emergís per sobre la muralla alemanya per fer el gol que en aquest cas no sabem si hauria sigut el de l’esperança o simplement el de la vergonya, però el cas és que la repassada que van rebre els blaugrana va ser comparable. Els cabrons alemanys no es van empassar el truc de Messi per fer por, i sumant-t'hi un Busisolutions en estat de forma depolarable i un Safi que comença a fer una inquietant cara de Raul, el resultat en va ser un forat al mig del camp només comparable al del sistema bancari més sòlid del món. Davant això, la defensa blaugrana es va veure com els ciutadans hipotecats davant l’eix format per bancs,polítics i promotors urbanístics, amb el resultat previsible. Els locals, sens dubte desconcertats per la fal·lera visitant a cedir tants còrners i faltes laterals com arribades a l’àrea dels Robben,Ribery, etc, hi devien veure algun pla ocult, i  van trigar més del compte a inaugurar el marcador, després que Muller ja no trobés més companys a qui passar la pilota de cap dins l’àrea. El 2-0 va transcòrrer pels mateixos verals i és inútil queixar-se de l’evident fora de joc perquè només l’àrbitre menjant-se dos penals dins l’àrea culer va fer possible que s’arribés al descans amb 1-0. Enmig del crematori van sobresortir les figures de Bartra, Iniesta i Alexis. El primer, no precisament inspirant-se en la presidència del Club, va donar la cara i va exhibir coratge davant un enemic superior, com un diputat de la CUP davant la representació al Parlament d’Espanya i el botifleram de les 40 famílies. Iniesta va oferir batalla en solitari, abandonat per un exèrcit cadavèric i en inferioritat davant un escamot d’extermini dirigit per un Javi Martínez que havia decidit de no fer presoners. Al davant el xilè, ase dels cops de les masses culers aquesta temporada, rebia, encarava, la perdia, hi tornava, i es debatia en una lluita perduda davant bípeds que en el millor dels casos li treien dos pams, en el que era una bonica metàfora de la croada del sector sobiranista de CDC o de les discussions conjugals del calsasses Popota. El partit transcorria tant dins un cabal d’esportivitat competitiva en un escenari solemne i davant un rival grandiós en la història i sobre el camp, era tanta l’elegància i fair play amb què l’equip català s’anava desintegrant, que Jordi Alba va trobar escaient de recordar que nosaltres no som alemanys i per què som un país enfonsat en tots els ordres, i es va despatxar amb Robben com si estés jugant amb l’Hospitalet contra el Martinenc, com volent-li dir que estava disgustat pel seu comportament, deixant-lo en evidència tot el partit. Va ser la indecorosa cloenda a una indecorosa jornada per al barcelonisme, que havíem encetat amb el nom de Més Que Un Club arrossegat entre les femtes desvetllades per un dels principals mitjans del periodisme esportiu mundial i oportunament silenciades per la Llet Nostra fins a aquest minut del partit, consumant-se de bell nou el corralito informatiu que té el sossi capficat en fitxatges mentre la premsa internacional relaciona la junta directiva amb la corrupció i la criminalitat, pocs dies després que l’homínid que tenen evaquant declaracions obrís el foc contra Guardiola, encetant el tiroteig d’una legió de simis indissimuladament resentits i humiliats pels Cruyff, Laporta, Txiki, Rijkaard i Pep, sempre amatents a reclamar el protagonisme del sossi-propietari en els destins del FCB com a casta superior del barcelonisme, al preu si cal, d’enterrar-lo cíclicament sota tones de caspa. Aquesta successió d’esdeveniments no té res de casual sinó que hi ha una perfecta relació entre tots ells. El que va passar dimecres no és més que la continuació al camp de l’estat de descomposició accelerada en què es troba el Club, amb una direcció tècnica que assetjada per dificultats i desemparada per la junta, ha acomplert amb dignitat i que té en la desfeta responsabilitats que resulten irrellevants davant les responsabilitats dels mesells, covards i tril·lers que han deixat la institució esportiva amb més potencial del món en una situació de desgovern i manca de lideratge sense precedents des dels temps de l’amic Joan. Les persistents rèpliques del gen cretí del sossi ens garanteixen la reproducció cíclica d’aquesta idiota dinàmica en què primer el sossi-propietari, ofès per la brillantor de l’avantguarda culer, la desallotja de la direcció i després la torna a cridar perquè el salvi d’ell mateix. Aquesta experiència històrica defineix els processos que regeixen el barcelonisme i ens permet defugir el derrotisme i la fatalitat: són aquests moments d’esperpent institucional els que han precedit l’adveniment de lideratges triomfants, i les èpoques de més glòria per a Més Que Un Club i més humiliació dels nostres enemics, interns i externs. Tothom al lloro i al seu lloc, perquè com diu en Titot, malgrat tot guanyarem.

Signat: Ròdia.
 


lectures 4751 lectures comentaris Cap comentari

publicitat

COMENTARIS fletxa taronja


No hi ha cap comentari


COMENTA fletxa taronja

El comentari s'ha enviat correctament. Pots recarregar l'article o anar a la pàgina principal

publicitat

Rival Petit logo rss

25 anys més parlant de futbol

més informació

correu Contactar amb l'autor
BannerSandrusku
FEEDS.FEEDBURNER

ARXIU fletxa






ELS MÉS fletxa



logo

v1.00 16 abril 2007
v2.00 16 abril 2008
v3.00 19 febrer 2010

Edita: Catmèdia Global
Desenvolupat per Tirabol

Generalitat de Catalunya

Creative Commons
  • sobre els comentaris
  • Tots els comentaris referents a qualsevol informació apareguda en aquest mitjà digital són únicament i exclusiva responsabilitat de la persona o institució que el realitza, i en cap cas serà responsabilitat del mitjà digital directe!cat.