Oriol Junqueras


Dijous, 4.9.2014. 22:25 h

Aquella remor llunyana

Molt dolent Fluix Interessant Molt bo Excepcional ( 15 vots )
valorar_carregant carregant


Comparteix







Etiquetes

El reconegut hispanista John H. Elliot sosté que en la Monarquia hispànica del segle XVII hi ha dos tipus de rebel·lions: les de caràcter popular vinculades a les crisis de subsistència (les males collites, l’increment dels preus dels aliments bàsics i la fam) i les originades en el si d’una nació política.

A Catalunya, amb els virregnats del duc d’Alburquerque i del duc d’Alcalá (1611-1622), s’hi instal·len homes decidits a restablir l’ordre i a governar amb fermesa sense preocupar-los gaire els mitjans a emprar. Llur conducta despòtica els crea enemics influents i la violació sistemàtica de les llibertats tradicionals provoca el descontentament generalitzat. Just encetat el segle XVII doncs, Madrid inicia una política que sotmet els regnes no castellans a una creixent pressió fiscal i de recursos que és percebuda com una mostra d’agressivitat. La posició dominant de l’aristocràcia castellana en la Monarquia i l’arrogància amb què la referma –continua Elliot– provoca la por i el ressentiment d’aquestes comunitats. Els nobles castellans monopolitzen la figura del sobirà, acaparen els càrrecs i les feines més lucratives i es fan sospitosos de voler imposar les seves lleis, costums i institucions als regnes i províncies que tenen tant de dret comCastella a ser independents. Així, el nou monarca Felip IVenceta un regnat (1621) ple de recels i de desconfiança que un comte duc d’Olivares enèrgic, actiu i intervencionista no ajudarà pas gens a dissipar. La Monarquia es prepara per a una nova contesa amb França emmarcada dins de la guerra dels Trenta Anys (1618-1648) que, amb la feblesa econòmica de la Corona, obliga el govern de Madrid a mobilitzar tots els recursos per a la guerra, l’explotació de les reserves de riquesa i de mà d’obra de tots i cadascun dels regnes i províncies, sense tenir en compte per a res llurs drets, lleis ni privilegis. A partir del 1625, se sospita que una de les principals intencions del valido –o privat– és establir “un rey, una ley, una moneda”. D’aquí doncs, la unànime oposició del Principat a la Unión de armas (1626), una contribució obligada de tot els territoris sota administració hispànica a l’ingent esforç militar de la Corona.

Durant el decenni del 1630 la pressió des de Madrid encara és més intensa. Els catalans i els portuguesos se senten ofesos per la implacable insistència del privat a obtenir com sigui tributs fixos i regulars, i les dificultats amb què topa Olivares per aconseguir-los només el refermen en aquesta determinació. Amb amenaces constants, demandes i persecucions, el govern de la Monarquia hispànica aconsegueix recaptar de Lisboa i de Barcelona importants quantitats de diners amb una exasperació com més va més gran. En aquesta conjuntura, no és pas d’estranyar que a Catalunya hi hagi viva resistència a participar en una campanya contra França projectada des del mateix Principat. Cada vegada doncs, “[...] és més evident que l’alienació de les nacions portuguesa i catalana respecte de Madrid és quasi total [...]”, conclou Elliot, alhora que reconeix que “[...] En les circumstàncies de l’època, uniformitat vol dir gairebé el mateix que conformitat: conformitat amb Castella [...] les mesures d’Olivares augmenten els recels innats al voltant de les intencions de la Monarquia i reforcen la voluntat de les classes dirigents de Catalunya i de Portugal de conservar la identitat independent de llurs comunitats [...]”. La rebel·lió catalana del 1640 és una mescla d’intervenció de l’elit i dels moviments populars que, de vegades, actuen coordinadament però que, la majoria de cops, ho fan en desacord. Amb tot, les classes dirigents catalanes i portugueses es mostren decidides a donar suport a una rebel·lió contra l’autoritat reial o a participar-hi, sent-ne les causes l’estructura de la mateixa Monarquia, amb la seva combinació de govern centralitzat i de reialesa absentista, així com la política seguida en els darrers vint anys. La revolta dels Segadors suposa per a la Monarquia hispànica un sotrac molt superior a qualsevol altre conegut a Portugal, a Nàpols o a Sicília, trobant l’equivalent més proper en el dels Països Baixos vuitanta anys abans. De fet, continua Elliot “[...] era difícil imaginar que a les acaballes de la dècada del 1630 un Portugal independent pogués anar pitjor que un Portugal amarrat i plomat per Castella [...]”.

La rebel·lió popular del juny doncs, sobrevé a causa de l’exèrcit del sobirà allotjat a les llars catalanes i consumint llurs queviures. El comportament de les hosts i les extorsions dels representants reials en l’intent desesperat d’assegurar prou avituallament per a les tropes és el que fa esclatar espontàniament la còlera del camperolat català. D’aquesta manera, el 1640, tant a Catalunya com a Portugal, el sentiment anticastellà és força notori en tots els estrats socials i, d’aquí que, en ambdós països, totes les classes socials es fonguin en un moviment comú de protesta contra l’amenaça dels agents de l’autoritat reial a la vida de la comunitat per una implacable pressió fiscal exercida per un govern aliè que va suportant derrotes per terra i mar (batalla de les Dunes, octubre 1639) que minen el prestigi del seu exèrcit. Una creixent debilitat també a l’estranger acompanyada d’una pressió cada cop més gran del govern central envers els regnes hispans, conseqüència del desesperat intent d’obtenir-hi més homes i diners.

Sis mesos després, la nació política portuguesa adopta la mateixa decisió amb major facilitat. Madrid no ha aconseguit de sufocar la rebel·lió catalana i en fracassar, desvetlla al món la seva feblesa. A Portugal no hi ha exèrcit reial. Olivares ha ordenat a la noblesa portuguesa que s’uneixi a la campanya militar contra els catalans, però el duc de Braganza assesta un cop d’estat.

Castella, tradicionalment, no negocia ni pacta, sinó que, d’entrada, imposa; en bona mesura perquè la negociació i el pacte es perceben com a senyals de feblesa. Històricament però, les nombroses excepcions a aquesta regla general s’han materialitzat en forma d’acords postbèl·lics.

 

lectures 23487 lectures comentaris 5 comentaris

publicitat

COMENTARIS fletxa taronja

item
#5
angel fletxa Barcelona
16 de setembre de 2014, 20.45 h

#1 L´oriol genial ?. En que baja estima tienes tu la genialidad. Si l´oriol es genial ni te cuento el Pujol (por lo menos Dios o algo mas).
Si acaso algo hay que reconocerle al L´oriol es una imaginación sin límites, capaz de adaptar la historia a sus necesidades sin que eso le haga ponerse ni siquiera colorado . ¿Qué haría el honorable oriol si desde una Cataluña independiente necesitase estrujar fiscalmente a sus paisanos para satisfacer sus necesidades de NACION ?. Pactaría con sus... Llegir més


Valora aquest comentari:   votar positiu 1   votar negatiu 2

item
#4
sdvdvdvdvdvdvdvdvdvdvdvdv fletxa ghdfghfdhdfhhhdfhdhdfhdfhdfhd
5 de setembre de 2014, 19.05 h

Biafra, primera región extranjera en abrir 'embajada' en Barcelona En la inauguración, cargos de la Generalitat brindaron por la 'liberación' de Cataluña

RECTIFICO, POR FIN ALGUIEN QUE OS APOYA. PERO QUE ALGUIEN . . . . . .

http://www.elmundo.es/cataluna/2014/08/16/53ee4e71e2704e93498b457c.html


Valora aquest comentari:   votar positiu 1   votar negatiu 10

item
#3
Carles fletxa Barcelona
5 de setembre de 2014, 16.50 h

De totes maneres, ara cal una comissió d'investigació amb el suport de PP i Ciudadanos?


Valora aquest comentari:   votar positiu 2   votar negatiu 1

item
#2
En el Siglo VII antes de Cristo (Victor Cucurull dixit). . . antes Aragoneses Orientales (que hablais en LAPAO) seguid 500 años más haciendo el imbécil (Joan Sales dixit). fletxa VIVA FELIPE VI, REY DE ESPAÑA Y DE TODOS LOS ESPAÑOLES (obviamente incluidos en todos los españoles estamos los catalanes).
5 de setembre de 2014, 13.20 h

MUCHAS GRACIAS MASS
Joan Ferran recorda que el «9-N es van fundar les SS nazi»
"Al llarg de la història els 9N han estat pròdigs en efemèrides. Un 9 de novembre de 1989 va caure el mur de Berlín i des d’aquell dia Alemanya és una altra cosa. Un 9N de 1925 es varen fundar les SS del partit nazi i un 9N de 1938 va tenir lloc “la nit dels vidres trencats” en la que 35.000 jueus varen patir les ires dels intolerants... Aquesta és la reflexió de l'exdirigent del PSC, Joan Ferran, e... Llegir més


Valora aquest comentari:   votar positiu 2   votar negatiu 12

item
#1
5 de setembre de 2014, 08.16 h

L’oriol, genial, com sempre. A destacar l’últim paràgraf: “Castella, tradicionalment, no negocia ni pacta, sinó que, d’entrada, imposa; en bona mesura perquè la negociació i el pacte es perceben com a senyals de feblesa. Històricament però, les nombroses excepcions a aquesta regla general s’han materialitzat en forma d’acords post bèl•lics.”
Justament, Oriol, el que està passat avui, quasi 4000 anys més tard.


Valora aquest comentari:   votar positiu 30   votar negatiu 3

5 !10 !20 !tots
1


COMENTA fletxa taronja

El comentari s'ha enviat correctament. Pots recarregar l'article o anar a la pàgina principal

publicitat

Oriol Junqueras logo rss

Alcalde de Sant Vicenç dels Horts i president d'Esquerra Republicana de Catalunya

més informació

ELS MÉS fletxa


ARXIU fletxa







logo

v1.00 16 abril 2007
v2.00 16 abril 2008
v3.00 19 febrer 2010

Edita: Catmèdia Global
Desenvolupat per Tirabol

Generalitat de Catalunya

Creative Commons
  • sobre els comentaris
  • Tots els comentaris referents a qualsevol informació apareguda en aquest mitjà digital són únicament i exclusiva responsabilitat de la persona o institució que el realitza, i en cap cas serà responsabilitat del mitjà digital directe!cat.