Miqui Mel


Dijous, 12.2.2009. 00:22 h

El cadàver de la Barcelona post-olímpica

Molt dolent Fluix Interessant Molt bo Excepcional ( 1 vot )
valorar_carregant carregant


Comparteix






La setmana passada l’Alcalde de Barcelona donava una conferencia a la London School of Economics. Durant una llarga estona Jordi Hereu va estar dissertant sobre l’èxit del model Barcelona. Amb un cert to condescendent, fruït en part del privilegi de parlar des d'una tribuna a la ciutat que ha d'allotjar els propers Jocs Olímpics, l'alcalde va cantar les glòries de la ciutat post-olímpica. Durant una bona estona va voler participar de les seves fites tractant de convèncer els assistents de que l'esperit d'aquella Barcelona materialitzada pels seus predecessors es encara viu.

No cal redundar en l’èxit que aquell 92 va portar a la ciutat i en el molt que la ciutat ha millorat en tots els aspectes des d’aleshores. Primer Narcís Serra i després Pasqual Maragall van tenir la visió necessàriament arriscada que cal per superar els moments de mediocritat. Barcelona però ja no és la mateixa que es va posar maca i generava adhesions incondicionals. El model es va esgotar amb el canvi de mil·lenni però el seu cadàver encara el passegen. Hereu va persistir en voler mostrar una Barcelona paradisíaca, irrealment sense defectes, simplificant, la de Woody Allen. Per uns moments va semblar que en aquell assentament romà de la riba nord-oest de la Mediterrània s'havia materialitzat fidelment el somni utòpic de Cerdà.

Com ve sent habitual absència total d'idees sobre el rol que, vulgui o no, li toca representar com a capital de la nació catalana fronteres enllà, i també Catalunya endins. Unes hores abans però inaugurava un dels consolats barcelonins demostrant denou que Barcelona avui és més aviat una anti-capital. La seu de la Unió de la Mediterrània va tocar sostre potser l'any 1999 quan el prestigiós RIBA (Royal Institut of British Architects) concedia per primer cop en la seva història la medalla d'or no pas a un edifici sinó a tota una ciutat, Barcelona.

Un cop obert el torn de preguntes no vaig resistir la temptació de recordar-li la Barcelona menys maca i com els processos de consulta veïnal (dels quals tantauto-bombo havia repartit) s'han convertit en una façana tant de cartró pedra com els avets nadalencs a pedals. L'exemple que en va venir al cap va ser el de la plaça Lesseps, i vet-ho aquí que malgrat la cortina de fum que vaig rebre com a resposta, aquest mateix matí ens despertàvem amb la notícia d'aquest desafortunat racó de ciutat patint seriosos desperfectes just abans del que ha de ser la seva re-inauguració. Tindrà la culpa els 25 anys de govern pujolista, o potser Porcioles?

El fet diferencial barceloní és en bona part el haver estat pensada fins fa poc (períodes dictatorials al marge) per i pels barcelonins. Així és com, generació rera generació, estil a estil, barri a barri, ha desfermat l'admiració a tot el món. Dit d'una altra manera, no ha estat pensada per atreure turistes o gent de pas, i és exactament això el que arrossega el turisme mundial i la fa atractiva. Una capital fidel a si mateixa i sabedora de crear estil propi a la vegada que roman permanentment oberta al món.
La Barcelona post-Maragall és tot el contrari, s'ha convertit en un pol generador de conflictes entre els seus ciutadans i és re-dissenya en contra dels que l'habitaven ja durant els Jocs. El que venim observant des d'aleshores és un galopant procés de substitució humana, si m'ho permeten, una neteja ètnica light per motiu d'estatus econòmic. La Barcelona del disseny avança paral·lelament a la desaparició tant de la bohèmia com de la 'gent del barri'. Criminalitat, pobresa, inseguretat...Barcelona s'assembla cada cop més a les grans metròpolis mundials, també en el seu paisatge comercial on les 'global brands ' se'n beneficien del creixent corrent especulatiu amb el vistiplau del consistori. En un determinat moment de la conversa a Hereu el va trair el seu subconscient quant parlant de les millores en determinats barris de la ciutat feia el típic gest de fregar-se les gemmes dels dits mentre es felicitava d'haver-los revalorat. Ni un comentari sobre aquells qui com a conseqüència han hagut de marxar lluny de la ciutat.
Barcelona més que mai necessita aire nou i Catalunya una capital a la seva alçada.

Miqui Mel.

lectures 3530 lectures comentaris Cap comentari

publicitat

COMENTARIS fletxa taronja


No hi ha cap comentari


COMENTA fletxa taronja

El comentari s'ha enviat correctament. Pots recarregar l'article o anar a la pàgina principal

publicitat

Miqui Mel logo rss

Politòleg anglo-català en pràctiques, badaloní de naixement i londinenc d'adopció @miquimel

més informació

correu Contactar amb l'autor

ELS MÉS fletxa


ARXIU fletxa







logo

v1.00 16 abril 2007
v2.00 16 abril 2008
v3.00 19 febrer 2010

Edita: Catmèdia Global
Desenvolupat per Tirabol

Generalitat de Catalunya

Creative Commons
  • sobre els comentaris
  • Tots els comentaris referents a qualsevol informació apareguda en aquest mitjà digital són únicament i exclusiva responsabilitat de la persona o institució que el realitza, i en cap cas serà responsabilitat del mitjà digital directe!cat.