Opinió amb independència. Dimarts, 21 d'agost de 2018 17:21 h
facebook twitter RSS in.directe.cat

Miquel Estruch


Olla barrejada doble fletxa Diumenge, 12.2.2017. 20:09 h

Esperances mortes

Molt dolent Fluix Interessant Molt bo Excepcional ( 4 vots )
valorar_carregant carregant


Comparteix







Etiquetes

Avui fa una mica de maror. El llevant, matiner com sempre, ja fa hores que dura i, en el trencant , hi aixeca cabelleres d’escuma que, desfent-se,  fan rodolar per la sorra legions de petits còdols de colors i closques de petxina. Remuga el mar a ran de platja i el vent, que va creixent, ha començat a fer xiular els obencs dels patins que s’esperen en terra.  Avui no sortirem. No és un temporal. Només és una mar una mica remugaire i inquieta.  Tampoc n’hi ha per a tant, però si mires endins, enllà dels blancalls, el color del mar i del cel fan una mica de basarda.  No! No sortirem pas avui.

Sento el mar intensament, com un espai íntim. Aquesta mar nostra tan manyaga, tan propera, tan de casa, és molt més que un horitzó blau sempre present.  És l’alè de tantes vides viscudes per fer possible la meva, l’olor de tantes llars habitades per donar-me llar a mi, el pòsit de tantes esperances somniades perquè jo no perdés les meves, que no hi ha lloc al món on em pugui sentir més a casa que ran de mar. El mar, aquest mar nostre, que fou sovint el camp de treball dels meus passats, ha estat per a mi, en canvi, un lloc d’esplai i d’esbarjo.  L’he nedat, l’he submergit, l’he contemplat, l’he olorat i l’he navegat, sempre arranet i sense perdre el terra de vista. Sóc de mar, sí, però no se’m pot dir mariner.

Cada cap de setmana, des de fa cinc anys, que surto els matins de dissabte i diumenge amb una petita llanxa a muntar un circuit de tres boies perquè els meus amics patinaires puguin fer la seva regata en aigües de Badalona. Abans, mentre vaig poder, jo també les feia. Ara els faig d’oficial i jutge de regata. És una feina, sí, però una de les millors feines del món perquè em permet estar en harmonia amb el medi i treballant pels meus amics.  Què més puc demanar d’una feina que em fa feliç?

Avui, però, no sortirem perquè el llevant remuga i ens fa més mandra que no pas por. Em miro el mar, com tantes vegades, i l’ensumo profundament, com tantes altres. Flairo el vent de cara i me n’omplo els narius. Fa olor de salat, com a mi m’agrada. La ràfega que puja tres o quatre nusos de repent, m’esbulla els cabells, com em feia la iaia quan era petit. Potser és ella, penso.  Tanco els ulls i viatjo enllà de l’ample camí de vida que és el mar. Escolto.
I, de cop i volta, sento els crits i veig el bategar inútil de braços i cames contra unes ones que ara s’alcen com muntanyes negres i blanques per damunt de centenars, de milers d’ulls esbatanats per l’horror.  Veig els cossos enfonsant-se, arrossegats per la fúria inclement d’un mar furiós, impietós. És el mateix mar manyac que jo m’estimo qui ara, enfurismat, es cobra a preu de milers de vides el seu tribut ancestral que li paguem a canvi de les nostres il·lusions i les nostres esperances.

I les vides que es cobra no ens són alienes. Són les nostres pròpies vides les que s’endú al fons. Perquè la gent és sempre la mateixa gent. No importa de quina riba siguin, ni de quina pell ni de quina esperança. Som nosaltres, tots nosaltres, els que paguem el tribut al mar. Uns els paguen amb la vida cercant esperances mortes. Nosaltres hi perdem l’ànima matant-los l’esperança.

Espantat torno a obrir els ulls i veig el mar enterbolit. La salabror que em ve ara als llavis ja no me la duu el vent, sinó que em ve de les miques de mar que em llisquen dels ulls, galtes avall, cap als llavis. Ara el mar és un mirall entelat que em retorna un rostre deformat de mi mateix, bracejant inútil mentre m’ofego enmig d’una bacanal d’onades.

Avui, nosaltres, no sortirem a navegar pel nostre mar d’esbarjo perquè el llevant ens fa mandra. A l’altre riba, però, uns altres hauran de sortir, amb els ulls plens de por i l’ànima encongida, a pagar el seu, i nostre, tribut per les esperances mortes.

Fins quan?

 

lectures 3998 lectures comentaris Un comentari

publicitat

COMENTARIS fletxa taronja

item
#1
mario fletxa barna
13 de febrer de 2017, 10.50 h

Un escrit preciós que ens du a entendre (en unes ratlles al final) fortament les necessitats de persones que pateixen fins a la mort, la vida, aquella que altres gaudeixen amb felicitat. Gràcies!


Valora aquest comentari:   votar positiu 14   votar negatiu 0

5 !10 !20 !tots
1


COMENTA fletxa taronja

El comentari s'ha enviat correctament. Pots recarregar l'article o anar a la pàgina principal

publicitat

Miquel Estruch

Miquel Estruch logo rss

Badaloní! (amb això en tinc prou)

més informació

ELS MÉS fletxa


ARXIU fletxa







logo

v1.00 16 abril 2007
v2.00 16 abril 2008
v3.00 19 febrer 2010

Edita: Catmèdia Global
Desenvolupat per Tirabol

Generalitat de Catalunya

Creative Commons
  • sobre els comentaris
  • Tots els comentaris referents a qualsevol informació apareguda en aquest mitjà digital són únicament i exclusiva responsabilitat de la persona o institució que el realitza, i en cap cas serà responsabilitat del mitjà digital directe!cat.