Opinió amb independència. Dilluns, 18 de març de 2019 23:12 h
facebook twitter RSS in.directe.cat

Miquel Estruch


El Campanar de la Merda doble fletxa Dimarts, 2.10.2012. 18:32 h

Os hijos den Berdolé.

Molt dolent Fluix Interessant Molt bo Excepcional ( 6 vots )
valorar_carregant carregant


Comparteix







Etiquetes

Mai he pensat que en Xavier Garcia fos un fatxa pur ni un autèntic xenòfob. De fet, estic convençut de que ni és un nacionalista espanyol, ni tan sols m’atreviria a considerar-lo sociològicament de dretes. Ni d’esquerres. Ni de res. De fet, estic convençut que no té cap ideologia concreta. Tal com jo ho veig, es tracta simplement d’un galtes, sense criteri definit més enllà de la defensa d’un modus vivendi propi que, fora de l’àmbit de la política, no podria ni tan sols arribar a somniar d’acord amb les seves aptituds i capacitats.
 
Un galtes que ha tingut la sort de trobar-se en el lloc adequat en un moment en què tocava i que ha sabut sintonitzar bé, això sí, els seus interessos amb els del seu partit. Ell hi posa el rostre (mai millor dit) i el partit tota la inversió necessària, en mitjans humans, suport estructural i capacitat d’influència en els mitjans de comunicació. En això cal reconèixer que han sabut trobar, l’un i els altres, un maridatge quasi pefecte.
 
Els bons resultats d’aquesta simbiosi són més que evidents. Que la dreta nacionalista espanyola aconseguís l’alcaldia d’una ciutat catalana i treballadora com és Badalona, no era ni imaginable abans d’ahir, ni que fos amb la col·laboració furtiva i d’amagatotis de la dreta catalanista. I, en canvi, aquí els tenim.
 
I aquí el tenim a ell fent el seu paper sense cap mena de sentit del ridícul ni pànic escènic. Cal reconèixer-li l’aplom i el domini de la situació que li vénen donats per la manca de coneixement que el blinda fins i tot, davant l’eventual incomoditat d’un simple rubor.
 
I si es fica de peus a la galleda, tant hi fa! Ja se n’adona, ja, és clar que sí, que no és idiota el noi! Però a ell tant li fa. L’objectiu no és aportar solucions sinó fer-ho veure i sortir a la primera plana per reclamar el mèrit de la sopa d’all o el d’unes medalles de plata. Si li ve de gust llançar-se de cap a la piscina, ho farà sense ni tan sol pensar si sap nedar o si la piscina és plena o buida. Això no importa. Importa només que el salt de l’àngel surti ben enquadrat a la foto.
 
I de piscines i de nedar parlo, perquè d’això sí que en sé. L’oferta que fa l’alcalde de Badalona a una esportista professional com la Mireia Belmonte, pensant en que algun Club de la ciutat li tregui la fitxa federativa i que entre l’Ajuntament i el suport d’algun espònsor ja li pagaran el sou, deixa al descobert algunes coses.
 
El  primer que em ve al cap és aquella dita tan simpàtica que diuen al poble del meu sogre, Bierge, al Somontano d’Osca  (permeteu-me aquí que faci una pausa publicitària perquè val molt la pena: A tots els amants de l’aventura i el barranquisme us recomano els paratges espectaculars del Parque de los cañones y la Sierra de Guara. No us ho podeu perdre!-  Fi de la pausa)-  que cal llegir amb aquella cantarella meravellosa que gasten per aquells verals i que diu així: “Iche quié hacer como os hijos den Berdolé, que querían enseñar a su padre a jodé!”
 
Home, senyor alcalde, què ens explica ara? Vol dir que no hauria de preguntar algunes coses abans de dir bajanades?
 
Per començar, abans de tirar pel dret, donant per descomptat  que tothom estarà disposat a seguir-li el joc, potser hauria d’haver preguntat si hi havia “algun” club de la ciutat disposat a atorgar la llicència federativa a la Mireia. Posats a fer, també hauria estat bé que l’alcalde sabés que de clubs de natació federats, a Badalona, només n’hi ha un. Bé, de fet, n’hi ha dos però un d’ells és exclusiu per a minusvàlids i em sembla que no és el cas.
 
Perquè, és clar, ha preguntat res el Sr. Garcia als responsables del Club Natació Badalona?

Sap el senyor alcalde que el Club Natació Badalona és una entitat amb vocació i dedicació d’esport no professional, especialitzat en formar nedadors i nedadores? 
Sap que està considerat un dels millors clubs de pedrera de natació a nivell nacional i estatal? 
Sap que la Mireia va marxar del Club Natació Badalona en el moment en què va necessitar unes prestacions tècniques que el Club no li podia proporcionar i que demanava unes retribucions econòmiques que el Club no estava disposat a atorgar?
Els ha preguntat si estarien disposats a trencar una filosofia que el club ha mantingut al llarg dels seus quasi noranta anys d’antiguitat i que els porta a no haver tingut mai cap esportista professional a les seves files?
Sap quines conseqüències podria tenir per a l’entitat obrir un precedent com aquest?
 
Però, al marge d’aquestes preguntes que hauria estat bé que el senyor alcalde hagués fet al Club, n’hi ha d’altres que estaria bé saber si s’ha fet a si mateix, com ara:
 
Sap exactament quin seria el cost de l’operació que planteja?
Al marge del sou net al qual l’esportista, legítimament, aspira, sap quin és el cost brut salarial?
Sap que una nedadora del seu nivell, en aquestes condicions, precisaria d’un entrenador exclusiu per ella?
Sap quin és el cost d’aquest entrenador? Ha pensat qui el pagaria?
Sap que a Badalona no hi ha cap instal·lació esportiva adient per cobrir les necessitats d’entrenament adequat per a una nedadora del seu nivell?
Ha tingut en compte que s’hauria de fer front al cost de lloguer, fora de Badalona, d’una instal·lació adequada?
Sap que les necessitats de competició a nivell mundial comporten uns costos de desplaçament de la nedadora i del seu entrenador? Ha previst aquests costos?
 
Anem a suposar que sí (m’estranya, però suposem-ho), que ho té tot previst i calculat. Molt bé, la xifra, com podeu suposar, no és gens irrisòria.  Doncs molt bé.
 
D’on té pensat treure els recursos el senyor alcalde? 
Amb quins espònsors compta?
De quins fons públics (públícs!!??) o privats disposa? I per quant de temps?  Cal tenir present que a la Mireia li queden encara quatre o cinc anys ben bons a l’elit!
 
En aquest punt em ve bé de recordar un fet tan curiós com lamentable en relació als suports econòmics que l’alcalde es treu del barret.
Fa molt poc que s’ha celebrat a Badalona, amb gran èxit de participació, poc ressò mediàtic i nul·la projecció ciutadana, un esdeveniment esportiu del màxim nivell. En aigües badalonines s’ha celebrat aquest mes d’agost el Campionat del Món de la classe X-35 de vela, organitzat pel Club de Vela de Badalona, un club jove, molt modest però molt valent,  que ha comptat amb el suport de Marina Badalona. L’organització disposava de tres espònsors d’alt nivell amb els quals ja tenien pràcticament el compromís tancat. En parlar-ne amb l’Ajuntament,  el govern municipal els va dir que ja gestionarien ells directament els suports econòmics perquè així podrien millorar l’oferta. L’organització, de bona fe, s’hi va avenir i el resultat va ser que, per l’excés de les pretensions municipals i la seva pèssima gestió, els tres espònsors, (tots tres!!), es va fer enrere espantats i molestos i van deixar el campionat i els organitzadors amb el cul enlaire i amb el gep d’un dèficit que, de moment, haurà de romandre al cul de sac de Marina Badalona, que acabarem pagant entre tots.  Chapeau!
 
Jo em pregunto, doncs, és amb aquest mateix prodigi d’ineptitud amb el qual el senyor alcalde pretenia fer front als costos que comporta l’operació Belmonte?  Quina por! Pobreta Mireia!
 
Però tinc més preguntes a fer encara. Preguntes com ara...:
 
És compatible tot aquest entramat econòmic quan l’Ajuntament té severes dificultats per pagar amb puntualitat les factures de serveis mensuals dels seus proveïdors? Uns proveïdors entre els quals s’hi troba el propi Club Natació Badalona pels serveis de monitoratge que presta a la ciutat.

S’entendria això de pagar els costos d’una sola nedadora professional mentre es dificulta el cobrament de les nòmines d’una trentena de monitors que estan al servei dels ciutadans?
 
Per una altra banda, s’entendria també, tot aquest muntatge des de la perspectiva dels llocs de treball amortitzats en l’àmbit directe i indirecte de l’administració local? S’entendria des dels col·lectius afectats de Badalona Comunicació, de BSA, de Badalona Cultura, de l’IMPO, etcètera?
 
Ho entendria la ciutadania? O més aviat pensaria que això és ficar-se en camises d’onze vares i pretendre entrar en un terreny que no correspon a l’administració local, sinó a l’àmbit esportiu de Clubs i Federacions Esportives?
 
És més, es pot justificar això amb criteris de crisi, de l’actual context econòmic, de retallades socials?
 
I encara més, és ètic especular amb les aspiracions legítimes i lògiques d’una noia que s’ha esforçat molt i molt per arribar on ha arribat i que vol arribar més lluny encara?
 
Es pot aplaudir que algú jugui amb el fruit de l’esforç d’aquesta noia i es vulgui aprofitar de la seva imatge per vendre fum d’encenalls amb voluntat de treure’n un rendiment mediàtic?
 
Jo ho trobo d’una baixesa inqualificable.
 
I ja que he entrat en el terreny de les baixeses i en l’aprofitament indegut de la imatge i l’èxit dels altres, m’agradaria deixar un darrer element de reflexió:
 
A mi em va semblar molt correcte que, després de l’èxit de la Mireia a les Olimpíades, l’Ajuntament de la seva ciutat (i nostra) li oferís una recepció oficial. Ho vaig aplaudir llavors i ho reitero aquí.  En canvi, hi ha dues coses que em van semblar molt malament i em va deixar molt mal gust de boca.
 
La primera va ser l’ús inadequat, sobredimensionat i estrafolari que se’n va fer a nivell de tot el muntatge i del ressò mediàtic. Un ús que ja va evidenciar, per enèsima vegada,  les ànsies de notorietat populista de l’alcalde.
 
La segona cosa és encara molt més greu, més trista i, si em permeteu, més injustificable si la contrastem amb això de l’exaltació excessiva a la que m’he referit. .
 
Per què se li fan tots aquests honors de bombo i platerets a una esportista badalonina que ha aconseguit medalla de plata i, en canvi, s’ignora completament a un altre esportista badaloní que també ha aconseguit medalla de plata en el seu esport en els mateixos jocs?
 
Que potser hi ha badalonines de primera i badalonins de segona?
Que potser hi ha medalles de plata que són de plata pura i les altres de ferro colat?
Que potser hi ha esports que cal valorar més que uns altres? O esforços personals?
O potser és que el bàsquet, l’esport amb el qual en Víctor Sada va aconseguir la seva medalla de plata, és un esport de poca tradició a la nostra ciutat?
 
Deu ser això, o tot plegat...o potser el fet que la previsible repercussió mediàtica de l’un o de l’altra no era la mateixa?
 
O és això darrer, o simplement s’ha tractat d’una mostra més de l’extrema ineptitud dels governants de la nostra ciutat, que ni tant sols s’han adonat del menyspreu imperdonable que suposa fer aquestes diferències entre dues persones que ens han donat exemple d’esforç, de dedicació i d’il·lusió.


lectures 3912 lectures comentaris Cap comentari

publicitat

COMENTARIS fletxa taronja


No hi ha cap comentari


COMENTA fletxa taronja

El comentari s'ha enviat correctament. Pots recarregar l'article o anar a la pàgina principal

publicitat

Miquel Estruch

Miquel Estruch logo rss

Badaloní! (amb això en tinc prou)

més informació

ELS MÉS fletxa


ARXIU fletxa







logo

v1.00 16 abril 2007
v2.00 16 abril 2008
v3.00 19 febrer 2010

Edita: Catmèdia Global
Desenvolupat per Tirabol

Generalitat de Catalunya

Creative Commons
  • sobre els comentaris
  • Tots els comentaris referents a qualsevol informació apareguda en aquest mitjà digital són únicament i exclusiva responsabilitat de la persona o institució que el realitza, i en cap cas serà responsabilitat del mitjà digital directe!cat.