Opinió amb independència. Dimecres, 20 de març de 2019 08:28 h
facebook twitter RSS in.directe.cat

Miquel Estruch


El toro i la "peineta" doble fletxa Dilluns, 18.6.2012. 22:16 h

Olé, Olé i Olé!!!!

Molt dolent Fluix Interessant Molt bo Excepcional ( 18 vots )
valorar_carregant carregant


Comparteix







Etiquetes

Les xifres són tan monstruoses que ballen pels caps sense que trobin un punt d’enteniment. La informació es cuina i tergiversa de tal manera que quan arriba al seu destinatari no hi ha manera de treure’n l’aigua clara. Per una altra banda, la legió de doctes experts i els vespers d’opinaires a sou maregen la perdiu a diari. El primers amb un excés de prudència farcida de tecnicismes que vol amagar la seva incapacitat d’aportar solucions, i els altres amb la xerrameca habitual esvalota criatures.

Entremig d’aquest marasme, de tant en tant, ressona alguna veu preclara que canta veritats com temples a la qual els grans mitjans miren de posar sordina. Algunes d’aquestes veus són vehements i cridaneres, com la de l’Ada Colau de la PAH. D’altres són pausades i subtils, però no menys contundents, com la de l’economista i analista financer Jonathan Tepper. Els vam poder veure i escoltar tots dos al Singulars, al costat d’un dubitatiu i poc creïble professor Robert Tornabell.  (Per cert, quina feina més ben feta que està fent en Jaume Barberà amb aquest programa!)

Però, des del punt de vista d’algú avesat a les anàlisis financeres i econòmiques, no pot deixar de sorprendre’m, per no dir deixar-me del tot astorat, el grau de cinisme, per una banda, i de desconeixement, per una altra, que s’està vessant damunt l’opinió pública.

No hi ha dret! És intolerable el menyspreu amb el què el govern espanyol i tota la seva cort política i mediàtica intoxiquen a la població. Les coses són molt més simples del que no semblen. Això sí! Sempre que s’expliquin adequadament.

A veure... en referència al tema concret del desastre bancari...què tenim?: Un enorme forat a l’actiu dels bancs que es deriva d’una sobrevaloració de l’immobilitzat. Bé sigui de l’immobilitzat material compost per un parc d’immobles valorats molt per damunt del seu valor real; com per ¡’immobilitzat financer on hi figuren grans quantitats de préstecs que haurien d’estar total o parcialment dotats per probables insolvències.

És el mateix que tenir una botiga amb els magatzems botits de gènere caduc, però valorat al preu de venda normal.

Quan les circumstàncies del moment, de mercat, econòmiques, fiscals o polítiques, obliguen a actualitzar els valors d’aquests actius, apareix un enorme forat al balanç que va a parar directament al compte de resultats i, llavors, tenen un problema!  He dit tenen?

Tanmateix, la xifra és tan bèstia que no cap al compte de resultats ordinari ni extraordinari de l’exercici en curs i, és clar, s’ha de regularitzar contra les reserves., és a dir, contra el fons propis.  Això és el que caldria, naturalment.  I si, a resultes d’això, els fons propis queden tan drenats que ja no poden fer front a la garantia necessària per continuar operant, doncs només es poden fer dues coses:  Ampliar capital o tancar.

Doncs no. No poden fer això perquè si ho fessin, qui hi perdria serien els accionistes i això...mai!  Què fan doncs?  Amb totes les penques del món, fan allò que no paren de dir que no han de fer mai les famílies ni les petites i mitjanes empreses: Endeutar-se més encara.

És a dir, que per compensar el forat immens que hauria d’anar contra reserves i capital (fons propis), demanen finançament. Les diferències entre una cosa i una altra són, bàsicament dues: La permanència (el capital roman i dóna solidesa a l’empresa, mentre que els préstecs s’han de retornar i obliguen la tresoreria i el fons de maniobra) i el cost (el finançament s’ha de pagar per la via dels interessos i, per tant, compromet la rendibilitat i el compte de resultats). Són faves comptades.

Però això no és tot, ni molt menys.  Com  demanen aquests diners? Doncs a través de l’Estat perquè a ells ja no els fien. Allò que Europa ha concedit a l’Estat espanyol (no als bancs espanyols) és una línia de crèdit finalista, al mòdic tres per cent.  Això vol dir que el deutor davant Europa és l’Estat espanyol, no els bancs.  Els bancs que necessitin recórrer a aquesta línia de crèdit ho hauran de sol·licitar a l’Estat que els hi concedirà préstecs, amb càrrec a aquesta línia, amb un diferencial per sobre del tres per cent que l’Estat pagarà a Europa. Un diferencial que encara no està clar quin serà.

Però....què passa si algun d’aquests bancs no paga? Doncs senzillament que l’Estat espanyol no cobra, però, en canvi, sí que haurà de seguir atenent el seu préstec amb Europa, que per això n’és el deutor. Per tant...la cosa és fàcil. El risc, l’autèntic risc l’estem assumint tots els contribuents de l’Estat espanyol i, com que ja sabem com està això de les balances fiscals, el major pes d’aquest endeutament i d’aquest risc el correm els ciutadans de Catalunya, tots i totes.

És a dir, que per cobrir el forat d’unes empreses financeres, l’Estat s’ha d’endeutar i córrer el risc d’empassar-se probables fallides a compte dels contribuents, majoritàriament catalans. 

OLÉ!

Rasquem una mica més? Va!

D’on ve el forat?  D’uns actius sobrevalorats, oi? 

I aquests actius d’on provenen? De la gran fallida immobiliària, altrament anomenada bombolla (abans que esclatés, és clar). 

I...per quina raó s’ha inflat aquesta bombolla? Per la gran especulació que hi ha hagut en el sector immobiliari. Un sector que va entrar en una voràgine econòmica que anomenàvem sarcàsticament  “la cultura (quina falta de respecte!!!) del pelotazo”.  

I com s’origina això?  Doncs ara és el moment de recordar la famosa llei d’alliberament del sòl que va impulsar el govern ultradretà del PP de Josemari Aznar, enlluernat per les polítiques neocons dels seus amics ultradretans del Partit Republicà estadounidenc dels Bushos. Una llei que va situar de cop i volta milers i milers d’hectàrees urbanitzables al mercat. Allò era el “toma pan y moja” que diuen els castellans o el “Dóna-me’n, de panellets” que diem aquí.

Aquí hi fotrem una urbanització, allà un camp de golf, més enllà un poble sencer (què dic un poble...una ciutat!)  En aquest camp de cols hi plantarem un aeroport i en aquell de patates hi farem passar un tren que anirà cagant llets fins on Cristo va perdre l’espardenya, encara que hi vagi buit.

Autopistes gratis per que no hi passi ningú, línies fèrries de gran velocitat per anar al cap de la fava, aeroports per a coloms i pardals, pobles fantasma per a ànimes en pena, urbanitzacions de luxe per a traficants de droga, dictadors de pacotilla i xarrupaires de mamelles, complexos esportius de ca l’ample, parcs temàtics sense tripa ni moca i fot-li que és de Reus! Barra lliure que això és can Pixa i tiro perquè em toca!

Quan algú deia....: “però...ja ho vendrem tot això?”  Pregunta ingènua perquè la resposta era més que evident: “L’important no és vendre, sinó cobrar!”.

Ai las! I tant que han cobrat. Mireu si no: Els primers els que van veure convertits els seus erms d’un dia a l’altre en terrenys urbanitzables o estructurables i d’aquí fins a lúltim graó de l’immens castell de fitxes de Dòmino:

Grans Duquesses de l’Ou com balla: Caixa cobri! Les grans constructores d’estructures: Caixa cobri!  Les gran empreses immobiliàries: Caixa cobri! Els fabricants d’ocells ferroviaris: Caixa cobri. Els comissionistes-que-es-casen-amb-les-filles-dels-presidents-del-govern: Caixa cobri. Els bancs que ho financen tot: Caixa cobri! Els gestors d’aquests bancs que tenen unes nòmines i unes pensions i unes indemnitzacions que esgarrifen: Caixa cobri! El polítics de primera fila que ho permeten tot al mòdic preu d’unes corrupteles: Caixa cobri! Els presidents de les grans companyies que abans eren de tots i que el Sr. Azanr va regalar a un mòdic preu als seus amics de pupitre: Caixa cobri! Els presidents de tribunals suprems i consells generals de poders judicials que se’n van de farra a costa d’assignacions extraordinàries: Caixa cobri! Els Millets: Caixa cobri! El caçadors d’elefants: Caixa cobri. Els gendres dels caçadors d’elefants: Caixa cobri!  La cuñá del Tete i el Cristo de Lepanto: Caixa cobri!

OLÉ!, OLÉ! Y OLÉ!

I ara, per acabar de rematar la “faena”...una  “verónica de cara al tendido, capote y el hierro  hasta la empuñadura!”

Després de tots aquests “caixa cobri” arriba l’hora de pagar.  Mira-te’ls tots! Fent-se l’orni i el suec i xiulant amb els ulls enlaire.

“Senyors, el compte!”.  I a qui li ho diuen això?

Als aturats: Caixa pagui! Als pensionistes: Caixa pagui! Als malalts: Caixa pagui! Als estudiants: Caixa pagui! Als discapacitats: Caixa pagui! Als estalviadors: Caixa pagui! Als petits empresaris: Caixa pagui! Als autònoms: Caixa pagui! A les famílies: Caixa pagui!  Als funcionaris: Caixa pagui! Als pàries de la terra: Caixa pagui.  

Ah!  I si és català, sisplau, pagui amb recàrrec! Insolidari!, més que insolidari!

OOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOLLLÉEEEEEEEEEEEE!!!!


lectures 4752 lectures comentaris 10 comentaris

publicitat

COMENTARIS fletxa taronja

item
#10
28 de juny de 2012, 21.31 h

Miquel, ets collonut. Tens un verb fàcil i molt entenedor. Això és la nostra Història dels darrers deu o quinze anys !!

Ens hem de desenganxar d'aquesta sangonera que és Espanya. És una qüestió de supervivència: O nosaltres o ells!!


Valora aquest comentari:   votar positiu 2   votar negatiu 0

item
#9
Manuel Azaña fletxa Ateneo de Madrid
22 de juny de 2012, 09.19 h

Ojalá en mi época hubiese podido leer artículos com éste. Ahora creo más en una España federal que cuando fusilaba anarquistas en Casas Viejas. Si aquella España cayó frente a los fascismos, quizá sea hora de gritar de nuevo un fuerte VIVA ESPAÑA ANTIFASCISTA. Sin La Caixa, sin franquistas y sin nacionalismos destinados a servir a La Caixa. Me dice Joan Peiró que transmita un Visca l'Anarquía... yo no creo mucho en ello, pero ahí lo dejo.
Cordialmente, Viva la otra España!


Valora aquest comentari:   votar positiu 1   votar negatiu 0

item
#8
Francesc Albà fletxa Vallromanes
21 de juny de 2012, 15.38 h

INDEPENDÈNCIA JA


Valora aquest comentari:   votar positiu 1   votar negatiu 2

item
#7
Marila Pons fletxa Aguilar de Segarra
19 de juny de 2012, 20.58 h

No havia tingut el gust de llegir-lo fins avui, però estic encantada d'haver rebut una lliçó d'economia tan clara i entenedora. El felicito.


Valora aquest comentari:   votar positiu 1   votar negatiu 3

item
#6
Marila Pons fletxa Aguilar de Segarra
19 de juny de 2012, 20.54 h

No tenia el gust d'haver-lo llegit mai, però estic encantada d'haver rebut una lliçó d'economia tan clara i tan entenedora. I de passada que em fes riure tant! El felicito!


Valora aquest comentari:   votar positiu 3   votar negatiu 2

item
#5
Miquel Estruch Traité fletxa [object Object]
19 de juny de 2012, 15.28 h

#4

Hola Marc,

T'agafo el repte. Miraré d'escriure l'apoteosi final que hi trobes a faltar. Això sí, espero comptar amb la teva benevolència si la recepta no és del teu gust. Simplement, no en sé més! ;)

Ens veiem!


Valora aquest comentari:   votar positiu 2   votar negatiu 3

item
#4
Marc Verlén fletxa Badalona
19 de juny de 2012, 13.38 h

Hay una partícula literaria que obliga al artículo a discurrir a lo cuento monzoniano. Y eso produce placer. Sin embargo, la dirección, muy clara, muy plausible, muy de izquierdas, y el contenido general todo el mundo lo sabe. O, lo que es lo mismo, cree saberlo: todo el mundo habla de ello, todo, todo el mundo se queja por ello, nadie hace nada por ello.
Regocijarse en la aflicción es muy literario, sí. Y poético. Pero me ha faltado la moraleja apoteótica de esta historia. El final, cl... Llegir més


Valora aquest comentari:   votar positiu 4   votar negatiu 7

item
#3
Jm_cabases fletxa Sant Cugat
19 de juny de 2012, 10.36 h

#2 De res. Ben al contrari, gràcies a tu pel teu text.


Valora aquest comentari:   votar positiu 6   votar negatiu 8

item
#2
Miquel Estruch Traité fletxa [object Object]
19 de juny de 2012, 07.55 h

#1 Ostres! Tens raó. Quin làpsus! Ja ho he rectificat. Gràcies!


Valora aquest comentari:   votar positiu 7   votar negatiu 9

item
#1
Jm_cabases fletxa Sant Cugat
18 de juny de 2012, 23.54 h

Molt clar i molt d'acord amb el text. Només una esmena, el partit d'en Bush és el Republicà, no el Demòcrata


Valora aquest comentari:   votar positiu 8   votar negatiu 3

5 !10 !20 !tots
1


COMENTA fletxa taronja

El comentari s'ha enviat correctament. Pots recarregar l'article o anar a la pàgina principal

publicitat

Miquel Estruch

Miquel Estruch logo rss

Badaloní! (amb això en tinc prou)

més informació

ELS MÉS fletxa


ARXIU fletxa







logo

v1.00 16 abril 2007
v2.00 16 abril 2008
v3.00 19 febrer 2010

Edita: Catmèdia Global
Desenvolupat per Tirabol

Generalitat de Catalunya

Creative Commons
  • sobre els comentaris
  • Tots els comentaris referents a qualsevol informació apareguda en aquest mitjà digital són únicament i exclusiva responsabilitat de la persona o institució que el realitza, i en cap cas serà responsabilitat del mitjà digital directe!cat.