Opinió amb independència. Dimecres, 20 de març de 2019 07:55 h
facebook twitter RSS in.directe.cat

Miquel Estruch


El toro i la "peineta" doble fletxa Dijous, 19.4.2012. 23:31 h

Lo siento mucho

Molt dolent Fluix Interessant Molt bo Excepcional ( 4 vots )
valorar_carregant carregant


Comparteix







Etiquetes

El 22 de juliol de 1969, en sessió solemne de la Cortes Españolas presidides pel propi Generalísimo Francisco Franco, l’aleshores Príncep Juan Carlos  Borbón, va ser nomenat hereu i successor del dictador.

En el discurs previ, Franco va parlar molt clar. És aquell conegut discurs en acabat del qual va deixar anar aquella framosa frase de “Lo hemos dejado todo atado y bien atado” que molts recordaran.  I tant que sí!

Entre altres coses va dir:

“Ha de quedar bien claro y bien entendido ante los españoles de hoy y ante las generaciones futuras, que esta Monarquía es la que con el ascenso clamoroso de la Nación fué instaurada con la Ley de Sucesión del año 1947 y perfeccionada por la Ley Orgánica del Estado del 10 de enero de 1967; Monarquía del Movimiento Nacional, continuadora perenne de sus principios e instituciones y de la gloriosa tradición española”. 

Més clar és impossible. Com igual de clar va ser el príncep, en acceptar el nomenament, quan va jurar damunt dels “Sagrados Evangelios” d’aquesta manera:

“Juro lealtad a S.E. el Jefe del Estado, fidelidad a los principios del Movimiento Nacional y demás leyes fundamentales del Estado”

Però per si hi haguessin dubtes, en el seu discurs posterior, quan ja era hereu proclamat, encara ho va ser més, de clar:

“Quiero expresar, en primer lugar, que recibo de S.E. el Jefe del Estado y Generalísimo Franco, la legitimidad política surgida el 18 de julio de 1936, en medio de tantos sacrificios, tantos sufrimientos, tristes pero necesarios, para que nuestra patria encauzase de nuevo su destino”

No em negareu que no fa posar la pell de gallina, i no pas per l’emoció.

Però no acaba aquí la cosa. El 22 de novembre de 1975, en ser nomenat Rei, dos dies després de la mort del dictador, el seu jurament tornava a ser ben clar:

“Juro por Dios y los Santos Evangelios cumplir y hacer cumplir las leyes fundamentales del Reino y guardar lealtad a los Principios Fundamentales del Movimiento.

El President de les Corts saludava emocionat el nomenament y es dirigia en to solemne a les Corts en Ple: "Señores procuradores, señores consejeros, desde la emoción en el recuerdo a Franco, Viva el Rey, Viva España!”

Després vingué la Constitución, filla de la por i de la remor de sabres, que el va consagrar en el seu paper i que estableix en el seu atricle 56.3: “La persona del Rey es inviolable y no está sujeta a responsabilidad”.  Que dius...carai!

Aquesta Constitució és plena de perles com aquesta. Però també, en alguns aspectes,  és prou imprecisa com per que sigui interpretable en sentits clarament oposats.

Tanmateix,  va ser votada per una gran majoria del poble espanyol, inclòs el català, amb l’aval de partits tant importants i influents com el PSOE, la UCD, el PSC, el PSUC,  CDC,UDC i fins i tot el PCE.  Ara, doncs, que no em vinguin amb escarafalls a la monarquia.

Uns quants, molts en xifra però molt pocs en percentatge,  hi vam votar en contra. Avui, quan l’evidència del disbarat que es va aprovar aleshores es fa palesa per les interpretacions regressives que s’estan encadenant i per la manca interessada de respecte que li té el propi govern de l’Estat, em retornen a la memòria les mobilitzacions a favor de la ruptura en les que vaig participar. Vells fantasmes que vagaregen per les ombres dels meus records juvenils se’m fan presents en les nits d’insomni i em parlen de noves esperances.

Ara que el rei i la seva monarquia fan catúfols de la mà de la corrupció, del tràfic d’influències i de la conducta desordenada dels seus membres, engolits pel malestar general d’una crisi sistèmica que sembla impossible de superar, em sembla veure, entre les ombres, tènues espurnes d’oportunitat.

Ara que l’Estat espanyol és a punt de la fallida econòmica i social i que els seus polítics, i les seves institucions han perdut del tot el pudor rere el qual dissimulaven l’odi ancestral contra el nostre País i el nostre poble, m’arriben cada cop més clares, incipients flaires de llibertat.

Només un dubte greu em plana pel damunt. No em fan por ni els monarques caducs i decadents, massa entretinguts en el gaudi de caçar óssos  embriacs a Romania o elefants a Botswana. Tampoc em fan por els politics ineptes que governen Espanya en contra de Catalunya. Ni tant sols els escurabutxaques insaciables que xuclen la sang del país. I, per descomptat, cap por ni recel em produeix la majoria de bona gent que composa el poble espanyol.

Em fan por els de casa. Els cagadubtes de sempre que no saben trobar mai el tremp necessari per exercir la llibertat. Són els mateixos que van avalar majoritàriament la ignomínia nacional de la transició i els seus hereus que ara seuen, tan còmodes com inquiets, en els sofàs tronats que sobreviuen entre les runes de l’Estat del benestar, encara aferrats a un seny irracionalment poruc.

El Rei dels espanyols, en el seu maldestre i patètic intent de disculpa, deia als seus súbdits: “Lo siento mucho, me he equivocao, no volverá a suceder”

La meva angúnia em fa témer que no haguem de sentir algun dia per boca de cap líder nostre, i com a excusa per la seva manca de coratge, alguna cosa igual de maldestre i tràgicament patètica, com ara : “Em sap molt de greu, ens hem equivocat. Ha tornat a passar”

 


lectures 4592 lectures comentaris 5 comentaris

publicitat

COMENTARIS fletxa taronja

item
#5
mario fletxa barna
21 d'abril de 2012, 10.32 h

#3 Segons tinc entès va ser Heribert Barrera , suposo que a més de Alavedra qui va demanar aferrissadament que primer eren els diners el més important. Em sembla que ERC no s'havia reconagut com a partit polític, va ser l'ultim, darrera del PSUC. Però mireu va ser el partit que va dur la Generalitat a Catalunya, la qual cosa no podia fer ningú només que ERC, que la va mantenir durant l'exili amb penes i treballs, ningú més, sabeu? Quan la història s'explica des del punt de vista més ... Llegir més


Valora aquest comentari:   votar positiu 4   votar negatiu 0

item
#4
Jordi Casals fletxa Badalona
20 d'abril de 2012, 13.45 h

#1No t’equivoquis xauxau, no va ser ni en Pujol ni en Roca (CDC) qui no van demanar el concert, el comentari fet l’altre dia a la presentació del tercer llibre de memòries del President Pujol al CCCB, deia que lamentava que la “majoria dels catalans no volguessin ni exigissin un model de concert econòmic durant la transició”, siguem precisos quan escrivim.
En la redacció del Estatut de Sau (1979) en Macià Alavedra (CDC) va defensar el concert econòmic per Catalunya (existeixen le... Llegir més


Valora aquest comentari:   votar positiu 0   votar negatiu 2

item
#3
Jordi Casals fletxa Badalona
20 d'abril de 2012, 13.45 h

#1No t’equivoquis xauxau, no va ser ni en Pujol ni en Roca (CDC) qui no van demanar el concert, el comentari fet l’altre dia a la presentació del tercer llibre de memòries del President Pujol al CCCB, deia que lamentava que la “majoria dels catalans no volguessin ni exigissin un model de concert econòmic durant la transició”, siguem precisos quan escrivim.
En la redacció del Estatut de Sau (1979) en Macià Alavedra (CDC) va defensar el concert econòmic per Catalunya (existeixen le... Llegir més


Valora aquest comentari:   votar positiu 1   votar negatiu 4

item
#2
mario fletxa barna
20 d'abril de 2012, 12.53 h

Molt bon comentari Miquel, refrescar la memòria sempre és alliçonador, els catalans varem tenir un perìode massa llarg amb el Pujol (23anys) que li va donar la responsabilitat de fer el que volgués amb Catalunya, sense pensar gaire o gens perquè ja li fèien la feina. El no pensar borra moltes coses i s'acaba oblidant i fins i tot creient que el millor és el que tenim. Fins que el Govern d'Entesa va fer saccejar la clepsa dels nostres conciutadants i encara que les opinions fossin adverse... Llegir més


Valora aquest comentari:   votar positiu 4   votar negatiu 0

item
#1
xauxau fletxa bcn
20 d'abril de 2012, 08.04 h

Estic d'acord, el nostre problema som nosaltres, ningú més. Nosaltres som responsables del que ens passa. Això de "lo siento mucho" em recorda a en Pujol i Roca insistint en què "no demanar el concert econòmic va ser un error", com si s'haguessin equivocat a l'hora de comprar un cotxe. La seva errada ha suposat una pèrdua econòmica colosal, lider mundial en robatori, uns 500.000 millions d'euros (millor no posar-ho en pesetes).


Valora aquest comentari:   votar positiu 9   votar negatiu 0

5 !10 !20 !tots
1


COMENTA fletxa taronja

El comentari s'ha enviat correctament. Pots recarregar l'article o anar a la pàgina principal

publicitat

Miquel Estruch

Miquel Estruch logo rss

Badaloní! (amb això en tinc prou)

més informació

ELS MÉS fletxa


ARXIU fletxa







logo

v1.00 16 abril 2007
v2.00 16 abril 2008
v3.00 19 febrer 2010

Edita: Catmèdia Global
Desenvolupat per Tirabol

Generalitat de Catalunya

Creative Commons
  • sobre els comentaris
  • Tots els comentaris referents a qualsevol informació apareguda en aquest mitjà digital són únicament i exclusiva responsabilitat de la persona o institució que el realitza, i en cap cas serà responsabilitat del mitjà digital directe!cat.