Opinió amb independència. Dimecres, 20 de febrer de 2019 11:00 h
facebook twitter RSS in.directe.cat

Miquel Estruch


Olla barrejada doble fletxa Dilluns, 16.11.2015. 22:40 h

Oh! L'Al·là!...Oh là là!

Molt dolent Fluix Interessant Molt bo Excepcional ( 10 vots )
valorar_carregant carregant


Comparteix






No és que no em trasbalsin totes aquestes morts, aquests atacs brutals contra persones indiscriminades que probablement no tinguin cap relació directa amb les causes que encenen els ànims dels seus botxins. No, no es tracta d’això. És clar que em commou la tragèdia, les tragèdies que cadascuna d’aquestes morts haurà dut a les seves famílies, a les seves amistats, a la societat sencera. Està clar que sí. Però no em commouen més, ni menys, que totes aquelles altres morts ignorades que cada dia s’esdevenen al món, cada dia, per centenars, per milers, per desenes de milers. Morts per les moltes guerres, per les moltes fams,  per les moltes misèries, per les moltes injustícies, pels molts abusos..., per tota la immensa capacitat de l’ésser humà de destruir, de fer mal.

Puc arribar a entendre la postura personal d’aquelles persones que se senten cridades a mostrar la seva solidaritat o la seva emoció mitjançant la iconografia “trend” enclastada al seu perfil de les xarxes socials. Puc entendre, també, el recurs a l’eslògan de torn i el voler compartir, ni que sigui perquè “toca”, les adhesions als “Je suis Paris”, els “Tots som Charlie Hebdo” o els “Tots som el què sigui”. Tot això ho entenc perquè no sóc aliè a com funcionem tots plegats, jo també, en les nostres relacions i convencions socials.

Però em costa molt d’empassar-me la hipocresia social del nostre privilegiat món ric. Una hipocresia que té més de social que de personal, que ningú se m’ofengui, sisplau. Entenc qui s’emociona davant la notícia del diari, la veu de la ràdio o les imatges de la televisió, totes elles cada cop més impactants, mentre es pren un cafè amb llet i un croissant (en castís “relaxing cup of café con leche”) en el seu bar o cafeteria habitual.  També ho puc entendre això. Però no entenc que aquesta emoció no li cali endins, que no cali endins de la nostra societat, davant les altres notícies, les de cada dia, les que parlen dels milions de desesperats del nostre món. Dels que no són París, sinó unes simples estadístiques sense noms propis.

De tant en tant també llegirem, sentirem o veurem alguna notícia sobre les corrues immenses de persones que fan cua a les nostres fronteres demanant-nos ajut, solidaritat, asil, fugint de les seves llars per por a la guerra, a la desesperació, a l’horror, a la misèria i a la mort, al seu particular París de cada dia.  Llegirem, sentirem i veurem notícies sobre els milers i milers de desesperats que  es juguen la pell, i sovint la perden, mirant de travessar mars i rius que ja no són camins de vida sinó fronteres de la mort.  

En aquesta cursa desesperada cap a l’esperança incerta, els pocs d’entre molts desesperats són els que ho intenten. Els pocs d’entre molts dels que ho intenten ho aconsegueixen i el pocs d’entre molts que ho aconsegueixen se n’acaben sortint. La majoria assumeixen la desesperança fins a la fi, una minoria immensa s’hi deixa la pell en l’intent i uns quants, només uns quants,  arriben a la terra promesa i aconsegueixen malviure entre la nostra societat furgant entre les nostres deixalles i sota l’estigma de la discriminació o, com a molt amb l’imperdonable menyspreu de la indiferència o potser de la caritat.

La gran, la immensa majoria dels desesperats del nostre món viuen en l’oblit permanent mentre són objecte de l’explotació constant al servei de la producció primària del nostre consum. Els interessos dels grans Estats del món ric i, sobretot, els de les gran corporacions empresarials i els poderosos clústers del crim organitzat, tots ells amb interessos creuats,  mouen els fils invisibles de l’immens i vergonyós desequilibri mundial.

Què volem que facin els desesperats? Què esperem que facin? Si ens ho mirem bé, només poden fer tres coses. La primera, la que la nostra societat aplaudeix, és que es resignin i acceptin la seva situació fins a la mort. La segona, la que la nostra societat rebutja i mira d’impedir amb tots els seus mitjans, és que vinguin a remenar les nostres escombraries. La tercera, ai la tercera! La tercera és que facin de la seva desesperació l’arma perfecta.  Quina desesperació més profunda hi ha d’haver en el fanatisme boig  capaç d’actuar de la manera que ho fa!

No veig en els acomodats perfils de les xarxes socials  les banderetes de Síria,  de Palestina, de Bangladesh, d’Afganistan, d’Irak, de Colòmbia, de Nigèria, del Txad, del Iemen, de Somàlia, del Sudan... i de tants i tants indrets on la gent no es podrà prendre el seu cafè amb llet i un croissant potser mai en tota la seva vida.  Ni hi són ni se les espera, perquè als nostres ulls, als nostres acomodats i privilegiats ulls del món ric, aquesta realitat és una realitat que encara ens sembla llunyana, aliena, alienígena gairebé diria. Perquè només ens toca la pell de l’ànima de tant en tant, quan la imatge d’un nen ofegat, estès damunt la sorra d’una de les nostres platges, ens interromp sobtadament el segon plat. Però només ens esgarrapa amb força quan la ràbia folla dels desesperats ens clava un directe a la mandíbula, a Nova York, a Madrid, a Londres o a París, i en sentim el tremolor als vidres de casa.

Fa pupa, oi? És clar que fa mal, al menys a mi molt. Això és el què busquen els que són capaços d’immolar-se en l’intent de fer-nos sentir el seu crit, de fer-nos tastar un mos de la seva por, del seu dolor, perquè sapiguem quin pa s’hi dóna en el món dels desesperats. Ja ho sé, ja ho sé! Darrera els immolats hi ha els fanàtics que fan servir els déus com a excusa i als desesperats com armes humanes amb la voluntat de substituir els privilegis dels altres pels seus propis. Ja ho sé tot això. Però també sé que encara darrera d’ells hi ha tota la maldat, tota la perversitat  i tota la ignomínia d’un món del qual en formem part i, ens agradi o no, en som en part responsables perquè, en definitiva, en som beneficiaris.

És per això que m’indigna la immensa hipocresia del nostre privilegiat món. És per això que m’indigna la llagrimeta artificial dels nostres dirigents quan fan veure que s’emocionen per la mort d’un compatriota- o d’uns quants-  però no estan disposats a bellugar ni un sol d’aquells fils invisibles que mouen els interessos del món. Perquè els únics fils que mouran són els que serveixen per teixir els filats de ganivets que tanquin les nostres fronteres als remenadors d’escombraries que  ens volen encomanar el seu dolor, qui sap si fer-lo esclatar enmig de nosaltres.

Mentrestant nosaltres seguirem sucant el croissant, potser amb una mica de consternació, potser amb una mica més d’indignació, segur que amb un força més de por, però passarem pàgina del diari buscant l’excusa per pensar en una altra cosa perquè, en el fons, ja ens va bé poder-nos indignar i fins i tot emocionar-nos davant del dolor i de les injustícies, sobretot si podem creure que la culpa és dels nostres perversos dirigents i dels déus dels altres.

Oh! L’Al·là!

I sí, potser sí que plorarem alguna llàgrima sincera, perquè només plorem quan el dolor és nostre i quan la sang ens esquitxa la cara al costat de casa, al carrer de casa, al bar aquell de la cantonada on ens prenen el cafè amb llet i el croissant cada dia.  Llavors sí, llavors tots som París i tots pengem la icona que toca al nostre perfil per mostrar la nostra solidaritat, per compartir la nostra por i, també, per què no dir-ho, per espolsar-nos del damunt la mica d’ombra d’una culpa compartida, com qui s’espolsa les engrunes del croissant que li han caigut damunt la camisa.

Oh là là!


lectures 3401 lectures comentaris 7 comentaris

publicitat

COMENTARIS fletxa taronja

item
#7
Domi fletxa Sant quirze del valles
19 de novembre de 2015, 12.14 h

Me ha gustado mucho Miquel...Es por suerte sin duda lo que pensamos la inmensa mayoría...
Ya tienen escusa para gastar más bombas y misiles... Minas antipersonas... Etc....y así seguirán
Fabricandolas y ser más poderosos.....y a las víctimas se les recuerda un par de semanas y ala!!!!!!
Por cierto minas antipersonas...el nombre tiene miga...Las fabrican en España para el mundo entero!!!!
Quien sabe si algún día nos harán pasarlas para seguir Fabricandolas!!!

Te felicito Miquel.


Valora aquest comentari:   votar positiu 0   votar negatiu 0

item
#6
Domi fletxa Sant quirze del valles
19 de novembre de 2015, 12.14 h

Me ha gustado mucho Miquel...Es por suerte sin duda lo que pensamos la inmensa mayoría...
Ya tienen escusa para gastar más bombas y misiles... Minas antipersonas... Etc....y así seguirán
Fabricandolas y ser más poderosos.....y a las víctimas se les recuerda un par de semanas y ala!!!!!!
Por cierto minas antipersonas...el nombre tiene miga...Las fabrican en España para el mundo entero!!!!
Quien sabe si algún día nos harán pasarlas para seguir Fabricandolas!!!

Te felicito Miquel.


Valora aquest comentari:   votar positiu 0   votar negatiu 0

item
#5
19 de novembre de 2015, 10.53 h

Miquel molt bon escrit, m'ha agradat molt


Valora aquest comentari:   votar positiu 1   votar negatiu 0

item
#4
Manel fletxa Badalona
19 de novembre de 2015, 00.53 h

Com sempre,sincer i esplèndid, et trobava a faltar Estruch.Dius sempre allò que creus pesi a qui pesi,ets una gran persona.


Valora aquest comentari:   votar positiu 0   votar negatiu 0

item
#3
Eduard fletxa Barcelona.
18 de novembre de 2015, 16.01 h

Meravella d'Article. És, de bon tròs, el millor que he llegit --i que probablement es pugui escriure-- sobre els fets de Paris (i, és clar, de Londres o de Madrid). Reflexió profunda i serena. Escrit plé d'intel·ligència, de sensibilitat i de compassió, en el sentit més etimològic de la paraula.

És una llàstima que quedi circumscrit a un nombre de lectors relativament reduit, però jo tinc 80 anys i no faig servir cap de les que en diuen xarxes socials. Agraïria a qui ho pugui, ... Llegir més


Valora aquest comentari:   votar positiu 4   votar negatiu 0

item
#2
Xavier fletxa Badalona
17 de novembre de 2015, 14.41 h

Ostres!! Miquel quin escrit més bo, és el que tots pensem i no diem.


Valora aquest comentari:   votar positiu 6   votar negatiu 0

item
#1
Marc fletxa Badalona
17 de novembre de 2015, 08.58 h

Molt bo!


Valora aquest comentari:   votar positiu 24   votar negatiu 4

5 !10 !20 !tots
1


COMENTA fletxa taronja

El comentari s'ha enviat correctament. Pots recarregar l'article o anar a la pàgina principal

publicitat

Miquel Estruch

Miquel Estruch logo rss

Badaloní! (amb això en tinc prou)

més informació

ELS MÉS fletxa


ARXIU fletxa







logo

v1.00 16 abril 2007
v2.00 16 abril 2008
v3.00 19 febrer 2010

Edita: Catmèdia Global
Desenvolupat per Tirabol

Generalitat de Catalunya

Creative Commons
  • sobre els comentaris
  • Tots els comentaris referents a qualsevol informació apareguda en aquest mitjà digital són únicament i exclusiva responsabilitat de la persona o institució que el realitza, i en cap cas serà responsabilitat del mitjà digital directe!cat.