Josep Pinyol


Dimecres, 18.4.2018. 13:09 h

«Unidad de España», monarquia i república

Molt dolent Fluix Interessant Molt bo Excepcional ( 3 vots )
valorar_carregant carregant


Comparteix






      José Luis Ábalos, Secretari d’Organització del PSOE, s’ha oposat al manifest «Avanzar es República» que les Joventuts Socialistes han publicat amb motiu del 14 d’abril d’aquest any. Ábalos ha assegurat que España té en l’actualitat problemes més importants que el model de Cap d’Estat. Aquest reduccionisme és un insult a la tradició republicana dels socialistes espanyols que significava una nova concepció de l’Estat i la societat. A més el conflicte català és del més greus del Regne d’Espanya i va estretament lligat a la concepció de la «Unidad de España» de la monarquia. Aquesta unitat és l’antítesi de la «unió dels espanyols» de la tradició republicana, basada en els llaços voluntaris i en el respecte a la diversitat religiosa, identitària i lingüística. La «Unidad de España» monàrquica, des dels Reis Catòlics, ha significat la imposició d’una religió, d’un règim autoritari, d’una llengua, d’una oligarquia. Una unió republicana s’hauria fonamentat en la fraternitat, si els que han enarborat la bandera borbònica no l’haguessin esclafada militarment.

     Mariano Rajoy i Felipe González sostenen que la nació espanyola va néixer cinc-cents anys enrera. En temps de Isabel i Fernando l’única institució comuna a tots els regnes va ser la Inquisición española cruelment determinada a imposar la «unidad» religiosa. Amb aquesta finaliat el 1492 es van expulsar els jueus i es va conquerir el Regne de Granada, l’únic estat musulmà de la Hispania romana.  El Sant Ofici va ser l’única institució espanyola perquè la reina Isabel mai va ser reina d’Aragó ni comtessa de Barcelona; a la seva mort, Ferran II va ser expulsat del Regne de Castella. El primer monarca comú a tots els regnes va ser Carles V. En el seu regnat va esclatar la Reforma de Luter i la Inquisició va dirigir el seu zel persecutori contra els protestants. El 1609 es va completar la neteja ètnica amb l’expulsió dels moriscs. La «unidad de España» mai es va plantejar la unió, la convivència entre cristians, musulmans i jueus.

     Assolida la uniformitat religiosa, el Conde-duque de Olivares va plantejar a Felip IV la «unidad política», és a dir l’annexió dels seus regnes a Castella: «reducir estos reinos de que se compone España al estilo y leyes de Castilla». Aquesta legislació era absolutista des de la derrota de «los comuneros» davant del rei. En aquell moment Catalunya i Portugal eren regnes amb el mateix estatus estatal i aquest darrer va aprofitar la revolta catalana per a declarar-se independent. El programa absolutista de la «Unidad de España» va triomfar amb la victòria de Felip V a la Guerra de Successió. Els «Decrets de Nova Planta» van abolir totes les constitucions i institucions parlamentàries catalanes i van annexionar els països de la Corona d’Aragó al Regne de Castella apel·lant al dret de conquesta.

     La Constitució de Càdiz de 1812 per posar fi a l’absolutisme va proclamar: «España es la reunión de todos los españoles de ambos hemisferios». Va intentar substituir la «unidad» fruit de la «conquista» per la unió voluntària entre iguals: argentins i catalans, mexicans i valencians, peruans i gallecs. Però Fernando VII i la seva cort van rebutjar aquesta unió apel·lant a la seva sobirania per continuar rebent la plata i l’or que arribaven d’Amèrica. La imposició de la «unidad» borbónica va fer inevitable el naixement de les repúbliques hispanoamericanes i els espanyols de l’hemisferi occidental van esdevenir hondurenys, colombians, ecuatorians, xilens, etc.
   
     Al segle XIX, reduit el Regne d’Espanya a la península ibèrica, menys Portugal, i les illes, la «unidad» es va concentrar en la formació d’un Estat-nació amb una única religió, una única llengua, una única història, una identitat i una bandera (la borbònica). Després de vendre a preu de saldo les terres comunals i les de l’Església als grans latifundistes amb la desamortització, la nova oligarquia, de mà del General Narvaez, «el espadón de Loja», van establir estructures bàsiques del Regne d’Espanya contemporani: la divisió en províncies, la Guàrdia Civil, el Concordat de 1851, els plans d’estudi unificats en llengua i continguts, etc.

     El republicanisme espanyol i el català van néixer com alternativa a aquest sistema polític, social i ideològic. La Revolució de 1868 va intentar substituir Isabel II per Amadeu de Savoia però va fracassar en l’intent. La República Federal va plantejar una alternativa a la «unidad de España» substituïnt-la per una unió voluntària, a partir de la visió històrica de Pi i Margall expressada al llibre «Las Nacionalidades» (1877). El projecte de Constitució federal de 1873, a més d’admetre la llibertat religiosa i ideològica, transformava els antics regnes en Estats federats i establia tres nivells de sobirania (dels municipis, dels Estats i de la Federació). Les forces supremacistes de la «Unidad de España» van considerar insuportable aquesta perspectiva i el General Martínez-Campos va donar un Cop d’Estat per establir la Restauració Borbònica.

     Les guerres de Cuba per la seva independència van comportar la sacralització de la «unidad de España». Abans la integritat de les fronteres no preocupava. Ho demostra l’article 46 de la constitució de 1845 establia que el rei podia «enajenar, ceder o permutar cualquier parte del territorio español», sempre que ho autoritzes una llei. La irrupció del catalanisme polític a inicis del segle XX va ser el nou revulsiu que inflamava el patriotisme de la «unidad de España». La fòbia al catalanisme també servia per desviar l’atenció de l’endarreriment endèmic del Regne d’Espanya. 

     La monarquia borbònica va ser incapaç de resoldre la demanda d’un Estatut d’Autonomia per Catalunya. Fins al 14 d’abril de 1931, el dia que es van proclamar, al mateix temps, la República Catalana i la República Espanyola. El senyor Ábalos, de manera indigna, intenta ignorar el protagonisme que els socialistes van tenir en aquesta jornada històrica, que anava molt més enllà de l’abdicació d’Alfons XIII, perquè significava, per exemple la reforma agraria, o l’Estatut de Catalunya.

     El «ejército nacional» es va rebel·lar el 18 de juliol de 1936 i va massacrar centenars de milers d’espanyols i catalans en nom (quin sarcasme!) de la «unidad de España» i del catolicisme. Va derrotar la república gràcies a l’ajuda militar del feixisme italià i del nazisme alemany.

      A la mort de Franco, per un moment, va semblar que la «Unidad de España» era compatible amb el reconeixement de les «nacionalitats» històriques. Però les tesis de Fraga Iribarne, radicalment oposat a aquest reconeixement el 1978, van triomfar amb la sentència del Tribunal Constitucional de 2010. La victòria de la concepció borbònica i franquista de la «Unidad de España» i la seva acceptació pel PSOE i Ciudadanos és el nucli del conflicte entre Catalunya i el Regne d’Espanya. Per aquesta raó, contra el que pensa el secretari d’organització del PSOE, proclamar la República Catalana i la República espanyola són els afers més importants en aquest moment de crisi de la monarquia postfranquista, un règim corrumput fins a la mèdul·la, que utilitza la «Unidad de España» per legitimar una deriva autoritària sense aturador.
    


lectures 998 lectures comentaris Cap comentari

publicitat

COMENTARIS fletxa taronja


No hi ha cap comentari


COMENTA fletxa taronja

El comentari s'ha enviat correctament. Pots recarregar l'article o anar a la pàgina principal

publicitat

ELS MÉS fletxa


ARXIU fletxa







logo

v1.00 16 abril 2007
v2.00 16 abril 2008
v3.00 19 febrer 2010

Edita: Catmèdia Global
Desenvolupat per Tirabol

Generalitat de Catalunya

Creative Commons
  • sobre els comentaris
  • Tots els comentaris referents a qualsevol informació apareguda en aquest mitjà digital són únicament i exclusiva responsabilitat de la persona o institució que el realitza, i en cap cas serà responsabilitat del mitjà digital directe!cat.