Josep Huguet


Diumenge, 3.6.2018. 09:33 h

TRES ARTICLES MARXISTES

Molt dolent Fluix Interessant Molt bo Excepcional ( 2 vots )
valorar_carregant carregant


Comparteix






Fa un mes vaig publicar tres articles des d’una òptica parcialment marxista per intentar entendre on som. Aquí vénen a raig.
 
MARX I EL PROCÉS
 
Fa una setmana es commemoraven exactament els 200 anys del naixement de Karl Marx  a Treveris, a l'estat federat de Renània-Palatinat (sud-oest d'Alemanya).
Tres grans exposicions i prop de 600 actes formaran part de la commemoració que organitza el land, la ciutat i el bisbat. Aquest darrer protagonista pot sorprendre relativament. Treveris és una ciutat molt catòlica; i un dels impulsors de la doctrina social de l’església, Oswal Nell Breuning, també va néixer a Treveris i va ser alumne del mateix col·legi que Marx.
Segons la primera ministra de Renània Palatinat, Malu Dreyer : "Karl Marx és amb seguretat l'economista i pensador social que més influència dels seus escrits ha tingut en la història".
Fins al final de la Guerra Freda ha estat difícil situar Marx i valorar-lo sense connotacions totalment negatives quan se’l vinculava amb l’acció genocida de l’estalinisme. Com ha intentat el populista d’aires falangistes Juan Carlos Girauta, atribuint a Marx 10 milions de víctimes. Ell que avala el franquisme aliat de Hitler i que ambdós en van provocar alguns milions més.
En tot cas que ens queda de Marx? Per a mi, la capacitat de realitzar la diagnosi de les causes profundes i estructurals d’arrel econòmica que acaben determinant o influint en els canvis socials, polítics i culturals.
 
El director de la Fundació Friedrich Ebert, Kurt Beck, que administra la casa natal de Marx a Treveris i rep prop de 40.000 visitants a l'any, ha dit que actualment hi ha moltes discussions que estàs relacionades amb problemes que en el seu moment va plantejar Marx encara que en un altre context. Per exemple, va dir Beck, “es torna a discutir, sobre el tema de l'alienació, en relació amb la digitalització, ".
El pensament de Marx es va nodrir incorporant aspectes de la filosofia alemanya, de l'economia política anglesa i del socialisme utòpic francès.
Marx, en canvi, no la va encertar gaire ni en el paper de l’Estat, ni en la política, ni en el futur de la divisió en classes bipolaritzades que la realitat ha desmentit.
Malgrat això, si passem Marx per la lupa crítica i l’apliquem a una realitat com l’Estat espanyol de base plurinacional no reconeguda, moltes coses quadren.
La ideologia és definida per Marx com aquella distorsió de la realitat que pretén reflectir el que no és. Per a Marx, la ideologia dominant en una societat, o superestructura, és producte del mode de producció dominant, o la infraestructura econòmica. Aplicat al segle XXI, l’antic paper de la religió ha estat substituït pels mitjans de comunicació oligopòlics i els valors que es transmeten a través de la cultura de masses. I aplicat a Espanya, definida per molts economistes com a model quasi perfecte de capitalisme extractiu, ens trobem que la ideologia dominant és la de la classe dominant extractiva madrilenya amb delegacions subalternes a la perifèria, formada pel capitalisme del BOE i l’alta burocràcia. Els mitjans de comunicació al seu servei ajuden a construir aquesta ideologia. La darrera enquesta del CIS mostra la fortalesa d’aquesta realitat: només hi ha vasos comunicants entre PP-C’s-PSOE.
Per altra part, el materialisme dialèctic de Marx comença amb una tesi (l’estat inicial històric) i després una antítesi, que qüestiona la primera. Quan l'antítesi després d’acumular forces quantitativament (més gent que hi dóna suport ideològicament i una realitat econòmica alternativa a la dominant) arriba a un punt crític, es produeix un salt qualitatiu i dóna lloc a una síntesi: nova realitat socio-econòmica i política. La majoria de la societat catalana i, per ara, segments minoritaris de les altres societat peninsulars estan qüestionant el model autoritari polític i l’econòmic extractiu. Quan es donaran les condicions per a què l’acumulació de forces de l’antítesi doni lloc a una nova realitat? L’octubre del 2017 ha estat un primer punt de ruptura irreversible, però sembla que insuficient.
Finalment, seguint Marx, ja que l'estructura econòmica condiciona la superestructura constituïda per les formes de consciència o formes ideològiques, que són el conjunt de representacions (idees, imatges, mites...) i valors d'una societat en un moment donat, Catalunya està vivint un procés accelerat de transformació cap a l’economia global del segle XXI que està deixant endarrere les zones peninsulars més ancorades en el capitalisme més paràsit i obsolet. Per això, cada notícia d’instal·lació a Barcelona i Catalunya d’empreses multinacionals de futur és una garantia que les bases econòmiques del canvi social i ideològic de la societat catalana són irreversibles i assoliran la ruptura més d’hora que tard amb unes estructures d’Estat al serveix d’oligopolis locals i d’una burocràcia rendista.
Algú va dir que el catalanisme era Revolució industrial i llengua. Lenin digué que la revolució eren soviets i electricitat. Ara, la República catalana serà per la suma de revolució postindustrial i nova identificació entorn del català i la pluriculturalitat cosmopolita. Quim Torra té feina.
 
 
ELS PUNTS FEBLES
 
Hi ha un tap que impedeix que la força numèrica del republicanisme s’expressi en tota la seva magnitud i torni a agafar la iniciativa. Després de la victòria de l’1 d’octubre on varem cremar els vaixells que ens unien a l’Estat espanyol, va venir la derrota del mes següent. En aquell mes la força coercitiva de l’Estat impedí plasmar en acció de govern el resultat del referèndum.
Encara estem donant voltes sobre la diagnosi d’allà on som. Tot i que, molts cops, les discrepàncies discursives no tenen altra finalitat que arrambar vots dels partits coaligats i, malgrat tot, adversaris. Perquè després, molts cops, s’acaben concretant en accions propostes que van ser anatemitzades quan les va fer el primer.
En qualsevol cas, no tenim compartit un bon retrat sobre les nostres debilitats, amenaces, fortaleses i oportunitats. Ni a dins dels partits, ni entre els partits, ni entre les entitats. N’he parlat en d’altres ocasions i no vull tornar a remenar la ferida. Espero que el temps, que sigui breu, faci baixar del burro a tots els qui calgui. Prefereixo centrar-me avui en l’anàlisi de l’enemic nacional i de classe: l’Estat-casta extractiu.
L’Estat no és un instrument neutre. Si per a diversos analistes, l’Estat, tal com està configurat, garanteix la pervivència del model capitalista dominant, imaginem el què passa quan tenim al davant un Estat que mai s’ha refundat en base  a una revolució o ruptura política; i que perpetua les estructures de poder d’una casta d’alta burocràcia, d’oligarquia econòmica i de controladors del discurs ideològic, abans eclesiàstics, i ara mitjans de comunicació. Un Estat vinculat a les formes de capitalisme més parasitari, on la principal via de confiscació de la riquesa del treball de les classes populars (empreses productives i treballadors) es realitza sota l’empara de mecanismes públics o parapúblics. L’enriquiment i l’ascensor social dels polítics i funcionaris corruptes, els beneficis de les grans empreses concessionàries o subjectes a contractació pública o a lleis i decrets publicats al BOE, la despesa sumptuària en àmbits de poder coercitiu: exèrcit, monarquia...
Aquestes característiques de l’Estat espanyol són d’entrada la seva fortalesa, però poden esdevenir autèntics punts febles si els crítics saben fer aflorar aquest model d’estat tan poc democràtic i tant allunyat fins i tot dels estats capitalistes més digeribles. En aquest sentit, desglossar com feia Bourdieu les quatre espècies fonamentals de capital pot ajudar a determinar les dianes crítiques. El capital econòmic, en el cas espanyol, és el més reaccionari i rendista: empreses d’energia, de telefonia, banca financera, grans constructores. El poble organitzat com a consumidor combatiu hi té molt a dir si s’organitza i persisteix en una estratègia d’emancipació econòmica. El capital cultural o capital informacional, compost per recursos informatius, està avui en mans de les grans empreses de comunicació i d’entreteniment, que a la vegada existeixen per concessions estatals i sobreviuen per la publicitat de l’oligarquia econòmica abans descrita; és un capital que caldrà combatre des de les xarxes socials alternatives, desprestigiant-ne la veracitat i contribuint cooperativament a crear mitjans alternatius. El capital social, i dintre d’ell, del polític, és el posseïdor de recursos, actuals o virtuals, procedents de la xarxa duradora de relacions socials. La promoció d’un treballador i consumidor dòcils i d’un oient o televident acrític són claus per a poder exercir el control social i polític degradant la condició de ciutadans dels electors a la de clients ignorants, que acaben assumint com a favors del polític el que són els seus drets. En aquest àmbit per combatre-ho és bo tot el que sigui passar de la democràcia representativa a la democràcia directa i participativa començant des de l’escala territorial més pròxima, barri, poble ..
Finalment, hi ha  el capital simbòlic, diu Bourdieu, que és la forma que prenen els diversos capitals per camuflar el caràcter arbitrari de la seua possessió i acumulació,
De la trilogia simbòlica “Déu, pàtria i rei”, que han mogut a Espanya totes les forces de la reacció s’ha conservat la nació i el rei com a banderes intocables, on els posseïdors del capital econòmic, cultural i social amaguen les seves vergonyes extractives. Per això en aquest capítol no és bo respondre-hi amb actituds mirall que facin olor de nacionalisme, sinó amb un republicanisme laic que denunciï les estructures de dominació que hi ha darrera la frase “solo veo a españoles”. I que desemmascari el caràcter no neutral del paper del Rei del “a por ellos”. Mai en la història contemporània la figura dels Borbons ha estat tant mal valorada a Catalunya. Potser és hora que ho aprofitem per donar-li una empenta.
Resumint, Una de les tasques pendents per part de totes les forces republicanes és la de posar-se d’acord sobre quin Estat tenim enfront, per descobrir-ne les seves esquerdes. Llavors trobarem estratègies per esberlar-les.
 
 
 
LA MÚSICA DE FONS
Alianza Popular fundada per 7 ministres franquistes es va transmutar el 1989 en Partido Popular acollint les escissions de la UCD: Reforma Democrática Unión del Pueblo Español Democracia Social Acción Regional Unión Social Popular Unión Nacional Española Acción Democrática Española. Del 77 al 89 va ser suficient per a finançar-se tenir la majoritària presència de franquistes en la cúpula de les empreses encara no privatitzades. Una vegada van comprovar que el PSOE no tocava cap estructura de poder real del règim, es van preparar per a retornar al poder polític. La Caixa B del PP ve des del 1989 any de la refundació. Diu la sentència: "Se tejió un eficaz sistema de corrupción institucional a través de mecanismos de manipulación de la contratación pública central, autonómica i local ..."
Per ara tota la trama descoberta i comptabilitza de la corrupció del PP ha costat 123.000 milions d’euros. A dins d’aquest paquet hi figuren els famosos pagaments de 373.000 euros a un tal M. Rajoy.
No sabem com acabaran els moviments tàctics dels aliats del PP: PSOE i C’s. Però no dubtin d’una cosa: cap d’aquests partits està interessat en un canvi de veritat. Canten lletres diferents segons convé a cada moment, però entonen tots tres PPSOEC’s la mateixa música de fons. L’unic front que està qüestionant les estructures de poder bàsiques de l’Estat és el procés emancipador català.
Ara que fa 200 anys del naixement de Marx repassava les anàlisis d’un dels seus seguidors Nicos Poulantzas (Atenes, 1936- París, 1979) que va ser un sociòleg polític. El seu treball més conegut és la seva teoria de l'Estat. També va realitzar contribucions marxistes a l'anàlisi del feixisme, lasclases socials en el món contemporani i la caiguda de les dictadures d'Europa del Sud en la dècada de 1970 (Franco a Espanya, Salazar a Portugal i Papadopoulos a Grècia).
Diu Poulantzas que l'Estat, tot i que és un organisme relativament autònom de la classe capitalista extractiva aconsegueix però assegurar el funcionament de la societat capitalista i per tant beneficia la classe capitalista en una forma més complexa i indirecta: Reprimir no és l'única funció de l'Estat. En lloc d'això l'estat ha també obtenir consentiment. Això s'aconsegueix, d'una banda concretant un sistema d'aliances i per l'altre promovent una certa ideologia. Això és necessari per a l'existència a llarg termini del capitalisme (o qualsevol govern de classes) doncs si la classe dominant simplement reprimeix els moviments dels oprimits i evita fer concessions de qualsevol tipus, la situació podria desembocar en una revolució.
Apliquem a Espanya l’anàlisi: aliances entre dreta, extrema dreta, centre i esquerra domesticada. Amb això es garanteix una base sociològica sòlida i incombustible que com a molt passa d’un partit a un altre dins del règim.  Diu també Poulantzas que l'hegemonia cultural de la que parlava Antonio Gramsci, s’aconsegueix des del nacionalisme d’Estat com a forma de superar les divisions de classe del capitalisme. Ho tenim ben a prop: Ciudadanos liderat per la pijería metropolitana recaptant vots entre els sectors més empobrits econòmicament i culturalment. I tot gràcies a l’enorme bandera desplegada.
Diu Nicos que el sector capitalista dominant pot entrar en aliança amb sectors capitalistes menys poderosos a fi d'excloure altres, i aquests altres poden al seu torn aliar-se amb altres sectors, inclosos alguns de la classe treballadora, a fi de tractar de desplaçar a enemics comuns.
 "La nova burgesia" procedent de sectors ascendents de la classe treballadora (alguns dels joves polítics agressius de C’s tenen aquest perfil) consolida l'hegemonia de les classes dominants i dificultar la capacitat del proletariat per organitzar-se. Situant-se en una posició contradictòria, és a dir, identificant-se amb el seu opressor de facto, aquesta fracció de la classe treballadora acaba donant suport a l’oligarquia.
Així que la crisi d’alguns partits del règim, de moment no qüestiona el règim. Ara bé la caiguda en picat del màxim símbol el Rei, la persistència del conflicte català sense perspectives de solució i la inestabilitat governamental que es vaticina pels propers anys sumats sí que tenen un efecte que pot ser letal, no només pel règim sinó per l’Estat.
Per això, la borsa s’ensorra i la prima de risc es dispara. Aquí també hi ha música de fons.
 

lectures 822 lectures comentaris Cap comentari

publicitat

COMENTARIS fletxa taronja


No hi ha cap comentari


COMENTA fletxa taronja

El comentari s'ha enviat correctament. Pots recarregar l'article o anar a la pàgina principal

publicitat

ELS MÉS fletxa


DARRERS ARTICLES fletxa

ARXIU fletxa







logo

v1.00 16 abril 2007
v2.00 16 abril 2008
v3.00 19 febrer 2010

Edita: Catmèdia Global
Desenvolupat per Tirabol

Generalitat de Catalunya

Creative Commons
  • sobre els comentaris
  • Tots els comentaris referents a qualsevol informació apareguda en aquest mitjà digital són únicament i exclusiva responsabilitat de la persona o institució que el realitza, i en cap cas serà responsabilitat del mitjà digital directe!cat.