Josep Huguet


Dissabte, 27.1.2018. 22:36 h

DE REVOLUCIÓ EN REVOLUCIÓ

Molt dolent Fluix Interessant Molt bo Excepcional ( 1 vot )
valorar_carregant carregant


Comparteix






Acaba d’editar-se Los Girona. La gran burguesía catalana del siglo XIX, llibre de la doctora Lluïsa Pla Toldrà a l’Editorial Milenio, versió en castellà de la primera publicació basada en la seva tesi doctoral. Una bona aportació, perquè qualsevol aproximació a la història d’un segle clau com el XIX és de gran utilitat no només per comprendre el nostre passat, sinó per interpretar l’actualitat. Un segle que va viure la revolució burgesa i industrial, acompanyada de la democràtica i nacional, segur que ens dóna llum sobre les nostres febleses estructurals i les nostres fortaleses, sobre els canvis i les continuïtats en la configuració de la societat catalana actual.

Els Girona van ser una nissaga que inicia el seu progrés a Tàrrega, procedent duna família de pagesos/negociants de la Selva del Camp. Nissaga de Catalunya endins, a diferència de les altres nissagues com els Güell, Vidal-Quadras, López, Ferrer i Vidal, Serra o Safont que van acumular capital a les Antilles, molts cops amb el comerç triangular: cotó i esclaus. Els Girona comencen de mercaders d’indianes, espècies, gra, bestiar. La gestió de finques agrícoles com el Castell del Remei. I també amb l’arrendament de béns i drets públics i privats, el negoci immobiliari i el crèdit particular. I més tard de la indústria. La desamortització obligada per la fallida permanent de les finances de l’Estat espanyol és aprofitada per gent com els Girona.



En establir-se a Barcelona després de la Guerra del Francès creen la Casa Girona que diversifica encara més els negocis cap a la Banca, la mineria, la promoció del Canal d’Urgell o el desplegament del ferrocarril. Fruit d’aquest progrés deixen de rastre diverses cases i palauets a la capital. O impulsen la construcció de la façana de la Catedral i la construcció del Liceu.

Una de les estratègies claus per estendre el patrimoni era el matrimoni i la gestió de les herències. Per exemple, l’emparentament amb els indians i esclavistes Vidal-Quadras. I la diversificació en l’especialització dels fills. Filles ben casades i fills amb diversos objectius. Molts d’ells amb estades a Europa de la que aporten coneixements tècnics i tarannà polític. Per això alguns d’ells comencen a involucrar-se en política. Manuel Girona i Agrafel, concretament, fa carrera de polític liberal conservador, alcalde de Barcelona, diputat i senador, fundador de la cambra de Comerç i president de l’Ateneu. Impulsor de l’Exposició internacional...

Diu el llibre “expressà reiteradament la disconformitat amb la política econòmica espanyola i proposà mesures per evitar el col·lapse financer” . Deia Girona: “los Gobiernos ven las cosas de color de rosas(...)los presupuestos los hacen con grandes ilusiones”.

Els Girona són símptoma d’un país. Sorgits de l’ascensor social de la meritocràcia després d’una ensulsiada brutal com fou el Decret de Nova Planta, acompanyaren a d’altres nissagues en l’aventura d’una revolució industrial precoç. D’aquí a que al segle XIX pervivís l’esperit de revolta, subjacent abans i després del 1714, per part d’una pagesia alliberada del jou més feudal, d’una economia agrària exportadora i d’una incipient protoindústria i protodemocràcia, avortada pel parent de Felip VI.

Així doncs la nova classe emergent catalana no només lidera la revolució tècnica i econòmica sinó que dóna suport des de posicions lliurecanvistes o proteccionistes a la liquidació de l’Antic Règim, sense renunciar a lucrar-se de les seves despulles. I optant en alguns casos a emparentaments amb representants de l’antiga noblesa. Isabelins, carlins o de la Gloriosa, els burgesos catalans, durant el segle XIX, encara pensen que poden transformar l’Estat. Els Girona, de fet, en una línia de creixent situacionisme, encapçalen diversos episodis de la Restauració i del reformisme modernitzador dins del règim. Només els segments obrers i petit burgesos fa temps que empenyen el projecte confederal i progressista.

Però en la mesura que l’Estat es fa fort, el malestar creix en totes les capes socials, menys en la minoria més vinculada a la repartidora del règim. En són mostra el tancament de caixes, el catalanisme de la Lliga i la demanda del Concert econòmic per part de Foment del Treball a l’entorn del canvi de segle. Aquell catalanisme de ser forts a Catalunya per influir a Espanya ha tingut data de caducitat en el període 2006-2010. El darrer intent de transformar Espanya.

Avui, alguns de la classe dels Girona han perdut qualsevol projecte de lideratge transformador i, espanyolitzats, vegeten en la seva abundància sota el paraigües d’un Estat molt més invasiu i poderós que el de l’època del Manuel. Per això, les noves classes emergents, el nous Girona, o bé ja han esdevingut empresaris internacionals o bé lideren projectes immersos en la nova revolució tecnològica. En ambdós casos s’han desentès de perdre el temps en transformar un Estat arcaic, extractiu i fallit.

lectures 663 lectures comentaris Cap comentari

publicitat

COMENTARIS fletxa taronja


No hi ha cap comentari


COMENTA fletxa taronja

El comentari s'ha enviat correctament. Pots recarregar l'article o anar a la pàgina principal

publicitat

ELS MÉS fletxa


DARRERS ARTICLES fletxa

ARXIU fletxa







logo

v1.00 16 abril 2007
v2.00 16 abril 2008
v3.00 19 febrer 2010

Edita: Catmèdia Global
Desenvolupat per Tirabol

Generalitat de Catalunya

Creative Commons
  • sobre els comentaris
  • Tots els comentaris referents a qualsevol informació apareguda en aquest mitjà digital són únicament i exclusiva responsabilitat de la persona o institució que el realitza, i en cap cas serà responsabilitat del mitjà digital directe!cat.