Guillem Pursals


Diumenge, 13.5.2018. 22:59 h

Barcelona, i la necessària fi del Porciolisme

Molt dolent Fluix Interessant Molt bo Excepcional ( 1 vot )
valorar_carregant carregant


Comparteix






Barcelona tenia què arribar al riu Llobregat i al riu Besòs, havia de superar la serralada de Collserola i arribar fins a Sabadell i Terrassa. No hi havia límit natural possible per Barcelona, doncs havia de créixer com a metròpoli, com a ciutat universal, amb grans avingudes, passeigs i carrers amb busos, troleibusos i tot allò que signifiqués progrés. Urbanisme a gran escala, la Gran Barcelona què convertiria Sant Cugat o l’Hospitalet en un districte més, on realment els veïns i veïnes no deixaven de ser relegats a segona posició, perquè per davant estava la gran obra municipal. Obres a gran escala plenes de disseny, però què eren una fi en sí mateix, com la reforma de la Plaça de Catalunya, què va ser asfaltada quasi completament, o l’esplanada del Fòrum de les Cultures, feta el 2004 i el Parc de l’Espanya Industrial, fet el 1984. És igual si et remuntes a obres d’avui dia, perquè segueixen el Pla Urbanístic de 1976, redactat i planificat pel gabinet de Porcioles anys enrere.

Després de la fi del govern de Porcioles com a batle de la Ciutat Comtal, només les Olimpíades de Barcelona 1992, i posteriorment el Fòrum de les Cultures 2004, han significat un projecte ambiciós. Des d’aleshores, tot han sigut projectes i contraprojectes que no significaven més què una esmena a peu de pàgina del gran Pla Urbanístic de 1976. Tot ha sigut esmena i proposta a la Gran Barcelona somiada. Tot fins a dia d’avui. La batllessa Colau va prometre una ciutat pels barcelonins allunyada de la Barcelona internacional i tècnica del batle Trias, i ha quedat en res. Segueix tan continuista del Porciolisme com ho va ser Pasqual Maragall, Jordi Hereu o Joan Clos. Política d’estètica més que pensada pels barcelonins i barcelonines. Si alguna cosa va saber desenvolupar Trias és una idea que a Porcioles li va quedar pendent, i va ser el concepte de ciutat cívica. Una idea què no és nova, prové de Porcioles i posteriorment en democràcia de Maragall, però què durant Clos i Hereu el concepte hi era però no es va fer res. La idea de Barcelona com una polis grega, més què com una part del territori.

Si alguna cosa m’agrada de Barcelona són sense dubte els barcelonins, què mai han oblidat el seu passat tan dedicat a la llibertat i a la voluntat de capitalitat, no només catalana o provincial, sinó també capital de la Mediterrània, d’Europa i possiblement també d’Occident. Cal enterrar el Porciolisme i tornar a la política noucentista. Cal deixar de veure la ciutat com un oasi al mig del desert, cal veure-la com part d’una xarxa més àmplia, interconnectada amb el món, i al mateix temps local. Una Barcelona què miri més enllà i tendeixi la mà de la col·laboració abans què voler assimilar per gestionar-ho ella, una ciutat què sigui sinònim de llibertat, drets civils i civisme. Amb una batllia què protegeixi i incentivi aquest horitzó. Per raons històriques a Catalunya els municipis gairebé tenen tan poder com la Generalitat, i el veritable poder administratiu català recau en les quatre diputacions, no tant en el Parlament o les administració autonòmica. Aquest és un factor què cal conèixer i destacar. El factor “Districte 11” o Ambaixada per la Democràcia Local, durant la Guerra de Bòsnia, demostren fins a quin punt la ciutat de Barcelona pot teixir una xarxa humanitària amb altres ciutats per tal de promoure ajudes al desenvolupament de regions en guerra.

Barcelona a dia d’avui ha de revertir el Porciolisme que cada tant sacseja la ciutat, i és per aquest motiu què tot i des d’un punt de vista internacional pot promoure iniciatives plantejades a l’anterior paràgraf, el punt de vista interior és més important. Cal dotar als barcelonins d’infraestructures al seu servei, cal fer créixer als ciutadans juntament amb la ciutat, i no expandir la ciutat allà on no viurà ningú pel simple fet de fer-la créixer. És per aquest motiu què la forma més directa d’enfrontar-me al Porciolisme és constituint el què en doctrina política és l’imperi cap endins.

Cal pensar en Barcelona amb els barcelonins al centre de tot debat, on la preferència primera siguin els veïns i veïnes de tota la ciutat i tots els districtes. La ciutat com a subjecte no pot seguir existint com a tal, quan cada cop hi ha més interacció entre les corones metropolitanes i la ciutat en sí. Cal deixar enrere les grans places, les grans avingudes i els projectes a gran escala, sense abans saber si els barcelonins estan d’acord o no amb això. Al mateix temps, cal defugir de la ciutat de les coses petites, de la Barcelona personalista i personalitzada, perquè això acaba portant a l’atomització social, i al mateix què la ciutat conegui tot de tots els seus habitants. És més, cada cop hi ha més barcelonins i barcelonines que no fan vida social als seus barris, i encara menys als seus districtes, perquè treballen en altres i la seva vida activa la fan allà on treballen i no on viuen.

És per aquest motiu, que l’Ajuntament de Barcelona, com institució, ha de saber crear xarxa i al mateix temps donar llibertat als seus habitants. Una persona que sent com a casa seva la ciutat, serà sense dubte una persona cívica que es comporta d’acord als drets i deures que tindria a casa seva, i quan la batllia ha aconseguit això, és quan més néta, més segura i més satisfacció ciutadana hi ha hagut.
Barcelona és una ciutat amb una història ininterrompuda des de la seva fundació al temps dels romans, i el que l’ha fet sobreviure ha sigut la seva voluntat de mirar endavant en qualsevol situació. Però això ara està en perill. L’immobilisme davant determinades situacions o la política de gests, i no fets, ha desgastat a un ritme vertiginós la ciutat. L’ha ennegrit cobrint-la d’un mantell de grisos, i ningú sembla ser capaç de revertir-ho. Sent una de les principals consideracions el fet de què no hi ha voluntat política de fer-ho, ni des del govern municipal ni des de l’oposició tradicional.

La Ciutat Comtal necessita una nova forma de fer política, necessita alternatives, nous horitzons, nous reptes, i que torni la confiança i l’interès vers la política municipal, perquè actualment qui més bon reconeixement té és la institució de l’Ajuntament de Barcelona, i no els polítics que la  gestionen. És per això què cal generar de nou un vincle social entre la ciutat i ses representants, i sobretot, la ciutat necessita algú que vulgui substituir definitivament el Pla Urbanístic de 1976, vinculat al vigent Pla General Metropolità d'Ordenació Urbana d’aquell  mateix any. Cal mirar el futur, amb els peus al present, encara què sigui mirant al passat, però ja no lligats a aquest.

 
 

lectures 1049 lectures comentaris Cap comentari

publicitat

COMENTARIS fletxa taronja


No hi ha cap comentari


COMENTA fletxa taronja

El comentari s'ha enviat correctament. Pots recarregar l'article o anar a la pàgina principal

publicitat


logo

v1.00 16 abril 2007
v2.00 16 abril 2008
v3.00 19 febrer 2010

Edita: Catmèdia Global
Desenvolupat per Tirabol

Generalitat de Catalunya

Creative Commons
  • sobre els comentaris
  • Tots els comentaris referents a qualsevol informació apareguda en aquest mitjà digital són únicament i exclusiva responsabilitat de la persona o institució que el realitza, i en cap cas serà responsabilitat del mitjà digital directe!cat.