Eric Herrera


Dimarts, 7.10.2014. 10:59 h

Amadeu Hurtado i els catalans

Molt dolent Fluix Interessant Molt bo Excepcional ( 3 vots )
valorar_carregant carregant


Comparteix






Amb tot això de l'aniversari del sis d'octubre del 34 no han mancat les múltiples comparacions entre el passat i el present d'un conflicte que es pretén etern. Entre tots aquests recordatoris d'aquests últims dies, allà al fons mig amagada hi sobresurt la meravellosa figura de l'Amadeu Hurtado, home clau en la política catalana del primer terç del segle XX, advocat i polític catalanista liberal. Fins i tot hi ha qui n'ha reivindicat la seva aposta per la tercera via i se l'ha fet un referent personal. Genteta amb aquell cinisme que els caracteritza. Alguns d'aquests pobres navegants errants actuals haurien de saber, o almenys reflexionar, que ser federal o confederal a principis del segle XX quan tot estava per fer i tot era possible, quan el record més remot de llibertat a la catalana -i encara gràcies- era quan els Àustries governaven a la Península, volia dir ser un autèntic transgressor per a l'establishment espanyol i ser titllat pràcticament de separatista. La gent, i molt particularment aquests il·lusos federalistes d'ara, haurien de comprendre millor els contextos històrics i ser molt curosos amb aquestes comparacions. Hem de ser justos. Perquè ser federalista ara, desprès de tot el que hem après, llegit i viscut, és de jutjat de guàrdia, o com a mínim és de sòmines, o com a màxim de pervers malintencionat. O potser al revés, ara no ho sé...


Dels articles que han concorregut a la premsa aquests dies, voldria agafar un text del mateix Hurtado que en Joan Safont ha transcrit al diari Ara. Es tracta d'un fragment de la conferència "L’actual depressió de l’esperit patriòtic i civil de Catalunya", que fou pronunciada al CADCI l’any 1920. Diu així: “Catalunya s’ha preocupat d’una manera exclusiva de veure respectada la seva personalitat, com una mena de patrimoni material susceptible de perdre’s si no se la defensa. Això, que és una debilitat, una llastimosa falta de fe en la força del sentiment nacional, ha donat a Catalunya un encongiment, un esperit casolà i recelós, que les generacions actuals no han lograt desvanèixer. [...] I sense haver formulat mai la pregunta de si la nostra personalitat reconeguda té un objecte com a factor de la vida universal, hem fluctuat entre submissions i rebel·lies des de l’origen de la nostra nacionalitat fins avui, fent exclamar a Voltaire que, essent Catalunya el poble més gelós de la seva llibertat, sempre ha sigut sotmès per un altre”.


Llegiu bé aquesta grandiosa definició, rellegiu-la si cal tres vegades, i contemplareu una adjectivació monumental del que ha estat bona part del caràcter català des de la nostra florida medieval. Acostumats a perdre sempre, ens hem reclòs en un sentiment opac, de petiteses, d'un orgull de pa sucat amb oli que solament ha servit per nedar i guardar la roba o per engegar-ho tot a rodar. Ens hem perdut sempre en la queixa constant i poc efectiva, en els drets de tot tipus per naturalesa i poc en els deures. El rondinaire d'estar per casa que portem tots a dins ens ha fet extraviar el nord massa vegades per acabar perdent bous i esquelles. Aquest paràgraf de l'Hurtado, tan pujolsià per si mateix, enllaça amb el que el savi de Martorell profetitzava sobre els catalans quan deia que arribarà un dia que ho tindrem tot pagat. Això serà un fet quan deixem els mimetismes i ensenyem al món el que realment som. 

 

Noucentisme? Modernisme! El dia que tornem a confiar només amb nosaltres mateixos explotarem de talent i de creativitat i ensenyarem al món què vol dir la revolució catalana. I tot això sense queixar-nos, perquè els que de la queixa en fan un modus vivendi sempre acaben esgarriats. Humanisme, llibertat, el binomi ciència i espiritualitat, la millor estètica mediterrània i una manera òptima d'entendre l'economia, tots aquests ingredients ens col·loquen en un lloc important dins de la humanitat i al concert de les nacions si sabem comportar-nos com adults d'una vegada deixant de ser, com deia en Sales, uns imbècils.


lectures 3461 lectures comentaris Un comentari

publicitat

COMENTARIS fletxa taronja

5 !10 !20 !tots
1


COMENTA fletxa taronja

El comentari s'ha enviat correctament. Pots recarregar l'article o anar a la pàgina principal

publicitat

Eric Herrera logo rss

Músic i activista polític

correu Contactar amb l'autor

ELS MÉS fletxa


ARXIU fletxa







logo

v1.00 16 abril 2007
v2.00 16 abril 2008
v3.00 19 febrer 2010

Edita: Catmèdia Global
Desenvolupat per Tirabol

Generalitat de Catalunya

Creative Commons
  • sobre els comentaris
  • Tots els comentaris referents a qualsevol informació apareguda en aquest mitjà digital són únicament i exclusiva responsabilitat de la persona o institució que el realitza, i en cap cas serà responsabilitat del mitjà digital directe!cat.