Dolors Barmona


Diumenge, 27.11.2016. 23:25 h

UN DIA CRÍTIC

Molt dolent Fluix Interessant Molt bo Excepcional ( 4 vots )
valorar_carregant carregant


Comparteix






(Relat curt guanyador del primer premi en els Jocs Florals del Consorci per a la Normailtzació Lingüística (CPNL) l'any 2008)

Feia poques setmanes que m'havien prejubilat.

Quan el cap de secció em va cridar al seu despatx ja m'ho vaig veure venir.

Els companys més joves deien que m'envejaven, que quina sort tenia de poder-me retirar tan aviat i tan ple de salut i amb el sou gairebé sencer i... De comentaris a favor de la prejubilació en vaig rebre més que no pas hauria volgut, perquè jo ja sabia el que m’esperava i tot aquell bullit d'opinions festives em feia posar la pell de gallina.

Sempre havia estat un home molt actiu, avesat a rebre «sí-senyors», acostumat a presidir dinars i sopars de negocis, a viatjar, a tenir poder decisori, a passar penes i glòries i, tot plegat, m'ajudava a viure. Només tenia cinquanta-vuit anys i he de reconèixer que la notícia, primer em va desconcertar, poc després em va sobtar, als poc minuts em va decebre i al cap d’una hora ja arrossegava per terra el meu estat d’ànim. Em sentia vell, molt vell. Em varen caure deu anys a sobre i me'ls varen servir amb un somriure als llavis, un copet a l'esquena i una premuda de mans.

L’endemà vaig sortir al carrer farcit de regals, de diplomes «al millor...» i amb dues caixes entaforades d'objectes inútils que havia recollit, d'esma, dels calaixos del meu despatx.

Durant dies, per tal de no haver de donar explicacions, defugia els coneguts i veïns que, sorpresos que a deshores voltés pel carrer, me’n demanaven el motiu. Cada vegada que algú se m’acostava amb aquella intenció i jo havia de respondre que m’havien prejubilat, el cervell em jugava una mala passada: notava que se m'inflaven unes bosses sota els ulls, que el cabell se m’emblanquia, que em penjaven les galtes i que de la màniga de l'americana em baixava un bastó que, de mica en mica, es tensava entre el meu puny i el terra. Amb el temps, però, vaig entendre que em calia encarar definitivament aquella situació i mirar de treure'n profit si no volia enfonsar-me de manera irreversible.

Un dia, remenant calaixos, vaig trobar uns esborranys de contes i relats que havia escrit feia anys amb la idea de publicar-los algun dia. Convençut que els podia refer –amb més o menys gràcia– i donar-los un caire més actual, se'm va acudir que podria portar-los a una empresa de correcció i edició per mirar de treure'ls a la llum. Per uns instants em vaig riure de mi mateix i de la meva pensada, però d’altra banda em feia certa patxoca tirar endavant aquest projecte i em serviria per a distreure'm una llarga temporada.

Consultant per Internet, per veure qui em podia assessorar, l'empresa DIACRÍTICS.COM, Serveis Integrals de Comunicació i Edició oferia, justament, allò que jo necessitava, i prometia ser l’editora més econòmica.

M'hi vaig arribar amb la idea de demanar-los informació i assessorament, encara que sense cap ànim de sortir-ne, a la primera visita, amb res de concret. Només pretenia començar a posar fil a l'agulla. Em va rebre un xicot d'uns vint-i-cinc anys, molt amable, que em va acompanyar a una saleta mentre avisava la senyora Gispert, la directora.

Passats alguns minuts va aparèixer una noia, una mica més gran que el recepcionista, i em convidà a acompanyar-la. En entrar al despatx de direcció em vaig quedar glaçat, perquè era ella mateixa qui s'asseia rere la taula, disposada a escoltar-me. Hauria arrencat a córrer.

M’intimidava la seva joventut. Si hagués estat algú de la meva quinta m'hi hauria sentit més identificat, més relaxat.

¿A una noia tan jove, li havia d'explicar les meves misèries? Ella se’n va adonar.

—Som una empresa jove, però molt solvent i seriosa –va dir–. Si confia en la nostra professionalitat no en quedarà decebut. I ara…, vostè dirà.
Així es va trencar el gel. Li vaig explicar el meu projecte i li vaig lliurar alguns dels textos. Va prometre que se'ls miraria i que tan aviat com li fos possible me'n diria alguna cosa.

El sòl lliscava. Havia plogut però li venia de gust caminar. L’afinador i mecànic de pianos es dirigia cap a casa la senyora Deuloféu, una clienta carregada de manies, mestressa d’una finca al Putxet.

No feia ni tres mesos que els havia ajustat el piano, però la senyora insistí que aquella feina no estava ben acabada i que calia tornar-hi. El tracte amb aquella dona, tot i els anys que feia que treballava per a ella, era força distant i enutjós, encara que a l’afinador el compensava el tracte afable i afectuós de la minyona, que sempre el rebia amb un somriure i l’acompanyava mentre era a la casa. Si no hagués estat per ella, potser ja hauria engegat els Deuloféu a pastar fang fa molt de temps. Malgrat el benefici econòmic que li suposava aquella ocupació, cada vegada li recava més d’anar a repassar aquell instrument que, «sens falta», havia d’estar enllestit abans dels concerts que l’àvia Deuloféu organitzava cada primavera per lluir de nét.

Aquell dia, el va obrir una senyora alta, bruna de pell i uniformada com la resta del servei.

L’afinador, sorprès per la presència d’aquella dona i per no semblar groller, va simular interessar-se per la salut de l’antiga assistenta. La seva successora li aclarí que de salut estava prou bé, tenint en compte la seva edat, però que ja no hi era perquè la mestressa havia prescindit dels seus serveis en considerar-la una lladre i una mentidera.

Feia uns sis mesos que havien desaparegut tres bitllets de deu euros de sobre la tauleta del telèfon, a la sala de música, i de seguida va sospitar d’ella, perquè era l’única persona del servei que tenia accés en aquella estança.

Passats uns dies, i davant la negativa de la serventa, la Deuloféu li va parar un parany «descuidant-se» deu euros sobre el piano. També van desaparèixer. La criada va negar de totes les maneres que els hagués pres ella, els cèntims, però tot el servei coneixia els conflictes econòmics que patia per culpa del seu fill i els sobraven arguments de sospita.

El mecànic, entristit i compadint-se d’aquella vella, se’n feia creus, mentre anava triant les eines per a la afinació. En aixecar la tapa superior del piano, alguna cosa li saltà per sobre la clau d’afinar. Era un ratolí. ¡Va ser llavors quan va veure-hi clar! En destapar el frontal va aparèixer un niu de rates construït amb bocinets ensalivats de bitllets de deu euros. El culpable del mal funcionament de l’instrument i el que va provocar l'acomiadament de l'assistenta resultà ser la construcció d’un niu de ratolins.

Va trucar més aviat que no esperava. Li havien agradat els meus relats i em demanà que li enviés la resta per analitzar-los i poder elaborar un pressupost més acurat. Si m’avenia a les condicions m’editarien el llibre. Abans, però, em va fer un suggeriment que, tot i que em va semblar una mica estrambòtic, vaig intuir que em podia beneficiar i m’hi vaig avenir.

La impremta amb què treballaven els feia un tracte especial: si als textos no s’incloïa cap paraula amb accent diacrític, l’editora gaudiria d’un preu especial que permetria excloure de la minuta la despesa de les galerades, beneficiant així el client. Utilitzaven una linotip molt antiga, dels EUA, i els seus magatzems de matrius no tenien segons quins caràcters de lletra amb accent, de manera que els havien d’afegir a mà, un per un, i el problema s’agreujava precisament amb els diacrítics, que es prestaven a confusió. La Sra. Gisbert em va aclarir que, tot i que calia fer petites rectificacions, el preu de l’edició, en aquestes condicions, davallaria considerablement i que era per aquest motiu que podien competir amb la resta d’editors.
No vaig voler preguntar res, però he de confessar que en penjar el telèfon, vaig córrer com un esperitat a veure què volia dir allò d'accent diacrític i quines eren les paraules que en duien.

Amb l’ajut de la Marta −la senyora Gisbert− reférem el text i, allà on lliscava el sòl a causa de la pluja, va acabar fent un sol de mil dimonis, allà on li costava, cada vegada més, d'anar-hi, va acabar anant-hi cada mes de febrer, i aquell nét que tocava el piano va acabar sent un parent músic, net i polit com una patena. La senyora Deuloféu també va patir els estralls i va passar, per gràcia divina, a nomenar-se senyora Riudecols. I així amb tots els textos.

Aquestes correccions van comportar visites, cada vegada més freqüents al despatx de l’editora, i de tanta relació vàrem acabar fent-nos molt bons amics, fins i tot amb el Claudi, el noi que ajudava la Marta i que jo, una mica engelosit, vaig trobar que tenia «massa» confiances amb ella per tractar-se només d'un company de feina, fins que vaig saber-ne el cognom: Claudi Gispert, el seu germà.

—¡Ui, ui, ui! ¿Dos quarts de quatre?, ¡ho sento, t’he de deixar! Estic content d’haver-te trobat, però encara he d’anar a signar llibres, a buscar el nen a l’escola i passar per la Dexeus. El nostre fill està molt il·lusionat amb l'arribada de la nova germaneta, i ara, la Marta i jo haurem de procurar que no li agafi fred als peus. Sí, noi, avui és un dia... crític.


Dolors Barmona
 

lectures 2406 lectures comentaris Cap comentari

publicitat

COMENTARIS fletxa taronja


No hi ha cap comentari


COMENTA fletxa taronja

El comentari s'ha enviat correctament. Pots recarregar l'article o anar a la pàgina principal

publicitat


logo

v1.00 16 abril 2007
v2.00 16 abril 2008
v3.00 19 febrer 2010

Edita: Catmèdia Global
Desenvolupat per Tirabol

Generalitat de Catalunya

Creative Commons
  • sobre els comentaris
  • Tots els comentaris referents a qualsevol informació apareguda en aquest mitjà digital són únicament i exclusiva responsabilitat de la persona o institució que el realitza, i en cap cas serà responsabilitat del mitjà digital directe!cat.