Opinió amb independència. Dimarts, 14 d'agost de 2018 12:18 h
facebook twitter RSS in.directe.cat

El Dietari del Procés


Dietari 2014 doble fletxa Divendres, 9.2.2018. 20:12 h

La capitulació de Catalunya

Molt dolent Fluix Interessant Molt bo Excepcional ( 4 vots )
valorar_carregant carregant

La capitulació de Barcelona el 1714. La capitulació de Barcelona el 2018. Només la gent ho pot evitar
La capitulació de Barcelona el 1714. La capitulació de Barcelona el 2018. Només la gent ho pot evitar

Comparteix







Etiquetes

Doncs no, l’Estat no ha acceptat el resultat de les eleccions, tal i com els partits independentistes preveien, quan interpel·laven tant PP com Cs. No només això: Moncloa demana una vegada i una altra a Puigdemont que retiri la seva candidatura, i deixi de burlar-se de l’Estat. Els sorprèn? Potser ja no, després de tot el que han vist. Mal fet doncs. Va ser el mateix Govern d’Espanya que ara es contradiu qui va animar a Puigdemont a presentar-se a les eleccions i mesurar forces. Com que no estava dintre dels previstos que Puigdemont guanyés els comicis (amb el permís d’Arrimadas), ara diuen que la seva candidatura és una burla.
 

Però, on som? Avui he tingut una llarga i extensa conversa amb el meu bon amic Joan Carles Blázquez, i ell encara veia les coses bastant més magres de com les veig jo, que em considero ben pessimista pel que fa al Procés, d’ençà els primeres símptomes de tremolor previs a la marxa enrere del 10 d’octubre.
 

Passades set setmanes del 21 de desembre, i havent abandonat la batalla de la independència per incompareixença el 28 d’octubre, el debat d’investidura i les picabaralles clàssiques entre partits són minúcies davant del panorama real: l’Estat ja ha derrotat Catalunya. La situació ara mateix és que tenim quatre presos polítics, diversos membres del govern a l’exili i sense possibilitats de tornar aviat, l’autonomia escapçada, intervinguda, els Mossos menystinguts, culpabilitzats i apartats dels subministraments balístics, etcètera.
 

En Joan Carles em comentava que ell, que té el costum de llevar-se i posar els noticiaris espanyols per veure cap a quin blanc apunten com a proper, observa que, efectivament,  parlen amb coneixement de causa. Els propers dos objectius de l’Estat són: la reforma del codi penal, i TV3. TV3 és l’arma més potent que té la llengua catalana ara mateix i, si el 155 segueix, potser en tres o quatre mesos se la carregaran.
 

El supòsit del qual parteix és que Espanya, davant la composició d’un govern independentista, trobarà fàcilment l’argument per prolongar el 155, com l’ha trobat en l’allargament de l’empresonament dels Jordis o de Forn i Junqueras: pensar en la independència ja és delicte i, per tant, motiu d’engarjolament. Si la Generalitat es declara independentista, ja està. Potser per això Roger Torrent no va fer cap referència a la República en el seu discurs d’investidura. Prolongar el 155 és fer absolutament el que els doni la gana, com estan fent ara. A més, l’Estat va cap a un Govern on si no és el PP, potser serà Cs qui mani.
 

De què serviria exactament investir Puigdemont si l’Estat ho impugnarà i ho anul·larà? Se suposa que es busca la intervenció d’Europa. Què farà Europa? Res. Com sempre. Els uns protegeixen als altres i nosaltres estem sols. A Espanya pràcticament ningú no pensa més enllà i no contempla l’opció que hi hagi presos polítics en aquest Estat. L’exemple recent més clar és la ignorància absoluta de la gala dels Goya, on la gent va preferir omplir-se la boca de feminisme d’estar per casa ventant-se amb un ventall vermell amb l’innocu lema “Más Mujeres”, com ens relatava la periodista Cristina Puig. Els catalans estan mal vistos en aquest sentit. S’ha fet creure a tothom que tot la culpa és dels independentistes,  i que els que l’han liat són aquests.
 

L’únic que pot fer alguna cosa, és el PSOE. És l’únic contrapoder que, malgrat tot, existeix al PP. I què ha fet el PSOE? Els socialistes espanyols han demostrat la seva baixesa moral: sacrificar el que quedava dels ideals del seu partit per posar-lo a disposició de la dreta més reaccionària amb l’única finalitat d’aturar “el golpe” a Catalunya. Altra vegada la unitat d’Espanya com a bé superior i únic a preservar. Això fa bona la màxima que, contra Catalunya, tot s’hi val i esquerres i dretes espanyoles no tindran cap problema en posar-se d’acord per rebentar qualsevol aspiració sobiranista al Principat.
 

Davant de tot aquest panorama, poca cosa real es pot fer. Espanya ho està trinxant tot. El panorama és francament desolador, i si la resposta són únicament les espelmetes, els llacets i suplicar clemència, mal anem. Si, com suggeria ahir també el Polònia, ens pensem que muntant un govern imaginari a Brussel·les alliberarem el Principat, molt bé ens hauria de sortir la jugada. Si realment servís de res tenir màrtirs, segurament ja faria dècades que seríem independents, perquè en tenim la història ben farcida.
 

L’amic Joan Carles, concloïa que, posats a perdre, potser millor fer-ho amb una solemne i ben escenificada capitulació de Catalunya. Quelcom sonat perquè, almenys quan els vencedors escriguin la història on quedem reduïts a uns simples fanàtics, tinguem quadres on les generacions futures puguin recordar els fets de l’1 d’octubre, i aquell dia puguem celebrar alguna derrota, com l’onze de setembre, amb l’objectiu de deixar-los ofegar-se d’eufòria, que ens humiliïn (vaselina inclosa) durant un mes més, i aleshores que la virulència s’aturi, tornem al trist autonomisme, i aleshores, amb el foc nou, puguem tornar a construir el somni de la manera correcta, ara sí, sense els errors que s’han comès ara. Això inclou preparar de debò estructures d’estat alternatives, i teixir complicitats per a un reconeixement internacional real.
 

Jo m’he fet creus de tot el que em deia, però sé que anem cap a una cosa similar si no hi ha un cop de teatre. Com creuen que això s’hauria d’explicar a la gent que ja hem desconnectat? Segurament és preferible una capitulació exemplar, amb els alcaldes deixant les vares davant el TC, que veure com en un degoteig d’inhumanitat, el terrorisme d’estat ens pren TV3, el que queda de democràcia i, fins i tot, el pensament. Potser amb això, els presos polítics serien alliberats i els exiliats podrien tornar menys Puigdemont, que és el cap que volen tallar. Però, insistim, què fem amb els dos milions de persones que són fidels a la causa, a banda de dir-los que no som prous? Com es gestiona la frustració? Qui votarà els partits independentistes més? La veritat és que la solució ideal és que fóssim capaços, aleshores, de muntar un Maidan, i fer la revolució a la qual hem renunciat. Passarà? No ho crec, si ni tant sols seríem capaços d’aturar la demarcació de Barcelona durant una setmana. Potser haurem d’esperar 20 anys més, qui sap, i que els nostres fills, que esperem que siguin més, ho culminin. L’animadversió que ha generat l’actual monarca dóna idees per encaminar cap a un debat monarquia-república que ens podria ajudar. Catalunya ha tornat a tenir la mala sort de ser l’únic front de l’Estat. Quan a l’enemic li surten problemes en un lloc i a l’altre, al final s’enfonsa, perquè no es pot centrar en tot. És per això que lamentem que el País Basc, immers en un pujolisme avorrit, no hagi aprofitat per fer el seu particular “golpe”.
 

Però tot això són especulacions, com també se’n poden fer moltes més de molt més optimistes. La qüestió és que, de moment, no hi ha símptomes que convidin a l’optimisme. Els partits estan concentrats en la clàssica batalla del relat: fa poca estona, JxC ha registrat una proposta de reforma de la llei de presidència, per poder vendre el relat (si ERC s’hi nega), que la investidura de Puigdemont no és possible per culpa d’ERC i, d’aquesta manera, tampoc es pot tirar endavant la república. Si ERC pica, ja està fet, i el president a l’exili podrà amagar que ha faltat a la seva única promesa electoral. I com ja els hem dit, tot això és molt interessant i entretingut per a les tertúlies, les disputes a twitter entre uns i altres, però mentrestant Espanya ja ha posat el peu al coll dels catalans i potser en uns mesos, els nostres consellers seran simples gestors del que Madrid ordene y mande, i la nostra televisió autonòmica, Telecinco.





Article escrit per Oriol Jordan
Pots consultar tot el Dietari des de l'inici al 
bloc Oriols
Segueix-nos i digues la teva també al Facebook del Dietari del Procés
Tota la informació sobre el llibre del Dietari del Procés, 'Zugzwang', la trobaràs 
aquí

lectures 1331 lectures comentaris 2 comentaris

publicitat

COMENTARIS fletxa taronja

item
#2
Xavier fletxa Mataró
11 de febrer de 2018, 20.19 h

#1 Tu mateix. El 'teu' temps deu ser massa valuós, segurament.


Valora aquest comentari:   votar positiu 0   votar negatiu 0

item
#1
Jordi Pons fletxa Banyoles
10 de febrer de 2018, 09.03 h

Totalment d'acord. El moment va passar i els POLÍTICS es van cagar.
PENSO que NO VOTARÉ més, no val la pena perdre el meu temps.


Valora aquest comentari:   votar positiu 2   votar negatiu 5

5 !10 !20 !tots
1


COMENTA fletxa taronja

El comentari s'ha enviat correctament. Pots recarregar l'article o anar a la pàgina principal

publicitat

El Dietari del Procés

El Dietari del Procés logo rss

L’Oriol amb un toc més passional, i en Guifré amb una visió més internacional, són els periodistes que escriuren la Crònica del Procés independentista català des d'un punt de vista crític, i amb vocació de futur

més informació

correu Contactar amb l'autor

CATEGORIES fletxa

ELS MÉS fletxa


ARXIU fletxa







logo

v1.00 16 abril 2007
v2.00 16 abril 2008
v3.00 19 febrer 2010

Edita: Catmèdia Global
Desenvolupat per Tirabol

Generalitat de Catalunya

Creative Commons
  • sobre els comentaris
  • Tots els comentaris referents a qualsevol informació apareguda en aquest mitjà digital són únicament i exclusiva responsabilitat de la persona o institució que el realitza, i en cap cas serà responsabilitat del mitjà digital directe!cat.