Opinió amb independència. Dijous, 25 d'abril de 2019 01:47 h
facebook twitter RSS in.directe.cat

El Dietari del Procés


Dietari 2014 doble fletxa Dimecres, 19.10.2016. 23:59 h

Memòria, conflicte i reconciliació

Molt dolent Fluix Interessant Molt bo Excepcional ( 4 vots )
valorar_carregant carregant

Un aplaudiment que s'ha esperat durant més de quaranta anys
Un aplaudiment que s'ha esperat durant més de quaranta anys

Comparteix







Etiquetes

El Parlament de Catalunya ha fet prosperar avui, davant de les víctimes, fills de víctimes, associacions, etcètera, dels 20.000 processos oberts pel franquisme a Catalunya, una proposició de llei que vol anul·lar tots aquests sumaríssims. Abans de tractar-se el punt onzè del debat en el qual s’incloïa la proposició de llei, la presidenta Forcadell, també assetjada per la justícia espanyola, ha mostrat l’orgull de poder acollir la història viva del nostre passat més fosc i recent a la seu de la sobirania catalana. Sense demanar-ho, els diputats s’han començat a aixecar i han iniciat un aplaudiment que s’ha allargat més d’un minut. Fins i tot el Partit Popular i Ciutadans s’han vist obligats a alçar-se i aplaudir, ni que fos -en alguns casos- de manera molt tímida.
 

La llei tirarà endavant gràcies al suport de JxSí, la CUP i CSQEP, mentre que el Partit Socialista ha dit que preferia seguir –com no- la via de la reforma de la llei espanyola. Els socialistes han presentat una proposta ben completa que reconeix específicament la responsabilitat de les autoritats franquistes, proposa indemnitzacions... El problema no és la llei en sí, el problema és la instrumentalització de la qüestió. El Partit Socialista ha presentat una proposta reactiva que busca diferenciar-se de la proposició majoritària. La base i el fonament de tot és que proposar la via del Congrés és predicar un cop més en el desert, i una nova mostra d’hipocresia per part d’aquest partit, que ha ostentat grans majories absolutes a l’Estat amb Felipe González, i no ha estat capaç ni d’anul·lar ni de demanar perdó per res. Fins i tot José Luís Rodríguez Zapatero va tenir la seva gran oportunitat amb la malaguanyada llei de Memòria Històrica, i ni així. I ara pretenen fer-ho amb un govern del PP. Posturisme.
 

La controvèrsia, la covardia i d’altres molts elements segurament han estat determinants per perdre la grandesa i passar a la història com el personatge o el partit que va tancar una de les etapes més grises de la història del país. Llàstima. I ja no entrem en el Nüremberg que mai ha existit a l’Estat. Precisament, aquests elements de reflexió i molts d’altres són els que pretén posar sobre la taula del debat el govern d’Ada Colau, amb la famosa exposició de la qual tothom parla aquests dies. Malauradament però, la posada en escena de la mateixa no ha estat la més adequada, si el debat pretès ha acabat derivant cap un altre lloc, com ha estat la ubicació de l’exposició i en altres casos la discutible presència de les estàtues.
 

La meva pacifista de capçalera avui es preguntava com podia ser que una exposició que apel·la a la intel·ligència acabés ocupant les portades dels diaris per les clares d’ou que han recaigut sobre el dictador decapitat. Amb ella, els debats sempre són interessants i enriquidors: vostès creuen que la nostra societat està preparada per fer memòria? D’on venen les emocions que han provocat la reacció irada de la gent, en aquest cas concret? Hem de tapar aquestes emocions? Ella em deixava caure que potser ens ha estat més fàcil criticar que parar-nos a pensar sobre la reconciliació de la societat. No som el primer país en sentir dolor a l’hora d’enfrontar-se a la memòria, i en caminar cap a una reconciliació; recentment estem testimoniant altres casos com a Euskadi, i fa no massa a Colòmbia, on les persones que han patit la guerra més directament han donat una lliçó de saber perdonar.
 

Sigui com sigui, des de Catalunya el debat sobre la memòria històrica és ben viu. Un debat que, com deia ahir el Guifré, és impossible de veure encara avui a l’Estat espanyol. En pro d’oblidar-ho tot, els mandataris del govern tapen, tapen i tapen, ens intenten fer oblidar a la vegada que segueixen reprimint els nostres òrgans d’expressió democràtica, ens coarten llibertats i retallen la dignitat dels nostres avis. Potser si que això de donar impunitat total als dirigents franquistes per permetre una transició modèlica no va ser tant bona idea com ens varen fer creure, oi?


Article escrit  per Oriol Jordan
Pots consultar tot el Dietari des de l'inici al 
bloc Oriols
Segueix-nos i digues la teva també al Facebook del Dietari del Procés
Tota la informació sobre el llibre del Dietari del Procés, 'Zugzwang', la trobaràs 
aquí


lectures 2378 lectures comentaris Cap comentari

publicitat

COMENTARIS fletxa taronja


No hi ha cap comentari


COMENTA fletxa taronja

El comentari s'ha enviat correctament. Pots recarregar l'article o anar a la pàgina principal

publicitat

El Dietari del Procés

El Dietari del Procés logo rss

L’Oriol amb un toc més passional, i en Guifré amb una visió més internacional, són els periodistes que escriuren la Crònica del Procés independentista català des d'un punt de vista crític, i amb vocació de futur

més informació

correu Contactar amb l'autor

CATEGORIES fletxa

ELS MÉS fletxa


ARXIU fletxa







logo

v1.00 16 abril 2007
v2.00 16 abril 2008
v3.00 19 febrer 2010

Edita: Catmèdia Global
Desenvolupat per Tirabol

Generalitat de Catalunya

Creative Commons
  • sobre els comentaris
  • Tots els comentaris referents a qualsevol informació apareguda en aquest mitjà digital són únicament i exclusiva responsabilitat de la persona o institució que el realitza, i en cap cas serà responsabilitat del mitjà digital directe!cat.